No et deixis domesticar!

 
“No et deixis domesticar”, li va dir un dia el seu pare, i Teresa Pàmies va convertir el consell d'aquell adobat comunista en la llei que va regir la seva vida. Va fer bandera de la seva llibertat individual, com a dona, com a esposa i com a militant, fins i tot sota les estrictes pautes del partit. Pàmies, dona no sotmesa, discreta, intel•ligent, ha mort a Granada, a la casa del seu fill Antonio, als 93 anys d'edat, deixant enrere una vida de permanent inquietud, d'activa rebel•lia, d'adaptació als temps i, per sobre de tot, de coherència amb la seva forma de pensar.


Article publicat a "Dones Digital"
Per M. Eugenia Ibáñez.

Solo en una ocasión hablé con Teresa Pàmies, fue en verano del 2008, para la revista Dones, tras la publicación de su última obra, Informe al difunt (La Campana), un libro de apenas cien páginas, despedida del esposo perdido, Gregorio López Raimundo, y última ocasión para hacerle llegar los postreros reproches y palabras de amor tras su larga enfermedad. La entrevisté en su domicilio, un sencillísimo piso de la calle de Casanova de Barcelona, frente al mercado del Ninot, cuyas paredes estaban cubiertas con cuadros, dibujos y fotografías que recreaban la película de su vida. En el rincón de una pequeña sala, donde Teresa pasaba las horas, estaba el sillón donde López Raimundo solía sentarse y donde permaneció postrado los últimos meses de su vida.

Teresa Pàmies en un míting a la Monumental a l'any 1939

Vaig parlar amb Teresa durant gairebé dues hores i ja al carrer vaig pensar que serà difícil entrevistar a una altra persona que em deixi la impressió que aquella dona m'havia causat. Avui ratifico aquella sensació i lamento profundament no haver intentat una nova xerrada, ja no amb objectiu periodístic, sinó pel pur egoisme d'escoltar a un dels últims testimonis vius de la nostra història més recent, capaç d'explicar amb lucidesa que les idees han d'adaptar-se als temps, però mai sotmetre's als vaivens de l'oportunisme polític del moment.

El fanatisme d'esquerres Al llarg de l'entrevista, sense presses, interessant-se fins i tot pel treball de la periodista, l'escriptora va analitzar amb serenitat l'evolució dels últims anys de la seva producció literària que va jutjar “més serena que en èpoques anteriors”, alliberada ja de “la nostàlgia i el protagonisme de les coses passades i amb un contingut molt més crític”. Em va reconèixer que seria incapaç d'escriure ara  Quan érem capitans, “pel seu excés d'utopia i lírica” i va afirmar que el comunisme era “un projecte inacabat”, encara que va acceptar amb un somriure haver descobert que el marxisme mai va estar en possessió de la veritat. Després de tota una vida de militància, s'havia donat de baixa del PSUC quan aquest es va submergir en Iniciativa per Catalunya (IC), i des de llavors no militava en cap partit. Va tocar de reüll temes polítics i va reconèixer que un dels fenòmens negatius dels polítics professionals era viure al marge de la realitat quotidiana de la gent, i es va mostrar especialment molesta davant el victimisme de la política catalana: “Hem de ser l'únic país del món que es planteja cada dia d'on venim, on anem i el poc que ens volen”. Pàmies no va refusar ficar-se en fanguers ideològics i va criticar el que va denominar  “fanatisme d'esquerres” postura que, en la seva opinió, impedeix que s'aclareixin totes les barbaritats comeses durant la guerra civil: “Si cal recuperar la memòria històrica caldrà recordar també a la gent que va ser afusellada a la carretera de l'Arrabassada només pel fet d'anar a missa”. Els valors del feminisme De conversa llarga, concreta, precisa, Pàmies es va mostrar satisfeta per la cada vegada més freqüent presència de la dona en tots els sectors de la societat, però amb matisos: “No utilitzem en la forma deguda la llibertat i els drets assolits; sembla que l'objectiu de la dona d'avui és comportar-se igual que els homes, amb  autoritarisme i afany de poder, perquè aquesta frase tan utilitzada de no em baixo els pantalons em sembla profundament reaccionària”. Els valors feministes que defensava l'autora eren els que Virginia Woolf va exposar en el seu llibre Tres guineas, derivats de la seva condició de mare, l'antiviolencia, la capacitat per escoltar, moderar, rectificar i administrar. En acabar l'entrevista, Teresa Pàmies em va acompanyar fins a la porta de sortida i va atendre la curiositat que em frenava davant fotografies de personatges i situacions que jo solament havia vist en llibres d'història i en alguna exposició. Em va explicar amb paciència aquelles imatges i em va acomiadar amb un amable “Torni vostè quan vulgui”. No sap quant lamento, Teresa, no haver atès aquella invitació. Descansa en pau. Perfil biogràfic Periodistes en temps difícils: Teresa Pàmies