FREDERICA MONTSENY MAÑÉ. La primera dona ministra de l'Europa Occidental.

Federica Montseny i Mañé (Madrid 12/02/1905- Tolosa 14/01/1994) va ser una líder anarquista espanyola, ministra durant la Segona República Espanyola i la primera dona ministra de l'Europa Occidental.

Frederica Montseny Mañé

A Frederica Montseny, Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat una de les dones més emblemàtiques del nostre segle XX i, a pesar que, fins al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser "La première femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort, ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat únicament el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó.

Filla dels també anarquistes Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé i Miravet (Soledad Gustavo), dos coneguts mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia i editors de La Revista Blanca, una publicació destacada dins el pensament llibertari espanyol durant el primer terç del segle XX. La seva educació va ésser impartida per la seva mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant fossin clàssics com obres contemporànies. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. 

Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaridad Obrera. D'aleshores ençà no va parar d'escriure col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca i en les seves col·lacions de narrativa La Novel·la Ideal i Voluntad. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera va escriure tres novel·les centrades en l'emancipació femenina: La Victoria, El hijo de Clara i La indomable.

Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que solament pretenien un reconeixement polític de la dona dins la societat capitalista.

"la pasionaria anarquista"

Per  alguns dels seus biògrafs va ser la militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Articles, novel·les, tríptics, autobiografia i memòries. De fet, pot afirmar-se que mai va deixar d'escriure. 

Ministres del govern de Largo Caballero

Entre els mesos de novembre de 1936 i maig de 1937, Federica es va fer càrrec del Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero. La seva tasca en el govern es va veure limitada per la curta durada del seu mandat. No obstant això, en pocs mesos planejà llocs d'acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei de l'avortament a Espanya. Pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El seu projecte de llei de l'avortament va rebre l'oposició d'altres ministres del govern i va deixar-se de banda quan Federica va sortir del govern a causa dels Fets de maig de 1917. El dret a l'avortament no seria reconegut a Espanya fins cinquanta anys després.

Frederica durant un miting

El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el 1er comitè d'enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) de les acusacions de traïció fetes per part dels dirigents del PSUC i el PCE. També va intercedir entre les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT pel control de l'edifici de Telefònica a Barcelona.

A l’acabar la Guerra, es va exiliar a França continuant amb el seu treball sindical a laCNT. Va haver de fugir dels nazis i es va refugiar a Borgonya on la van detenir. El govern de Madrid va sol·licitar l’extradició, però la van denegar perquè estava embarassada.

Carnet de Frederica Montseny

De la seva vida personal, cal remarcar que un dels fets que la va marcar més profundament va ser la mort d’una de les seves filles. Segons el testimoni d’una de les seves filles. Frederica va renunciar a la seva vida de mare i esposa per poder dedicar-se completament a la seva carrera política i a la lluita per l’alliberament de la dona. En aquesta línea va publicar varies obres: La dona, problema de l’home; Cent dies en la vida d’una dona; Crònica de la CNT; L’anarquisme i Els meus primers quaranta anys.

No va deixar mai França, perquè hi vivien els seus fills i els seus nets. De manera que va ser una de les pioneres a l’hora de combinar la vida familiar i laboral, en uns temps en que era l’excepció més que la norma entre les dones espanyoles.

Per la seva personalitat, les seves idees i la seva intensa dedicació política, se la coneixia amb el sobrenom  de “la pasionaria anarquista”. I en l’àmbit íntim d’amics i familiar, era coneguda com “la lleona”.

Va morir als 89 anys a Toulouse

El 1977 va retornar a l' Estat Espanyol per a la reconstrucció del sindicat ara en territori espanyol. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. Va morir el 1994 a la ciutat de Toulouse .

Per saber-ne més:

Frederica Montseny: la indomable 

Conferència Barcelona 
Obres de Frederica Montseny (Catal·leg de Lectura Pública)
Biografia breu