Invents n'hi ha
hagut des de la prehistòria, i ens han ajudat a millorar la nostra qualitat de
vida, però qui hi ha darrera aquests invents? Quina ment imaginativa va anar
més enllà per materialitzar aquestes idees de vegades estrambòtiques i altres
tan necessàries com l'aire...
Com sempre
buscar i recopilar informació sobre les dones inventores es una feina difícil i
feixuga. La legislació en molts països no reconeixia les dones com a subjectes
jurídics, de manera que no tenien personalitat per presentar una patent. De
manera que durant molts anys, els invents eren presentats per homes pares,
marits o familiars de les dones inventores que no tenien accés legal al
registre.
 |
| Mary Phelps Jacob |
 |
| Marjorie Stewart |
Fins a
principis del segle XIX i més àmpliament durant el segle XX, es quan comencem a
trobar les patents de dones inventores. Les dones comencen a inventar primer en
àmbits als quals les relegava el seu sexe: cura d'infants(Marion Donovan:
bolques d'un sol ús), llar (Ellen Eglui: rodets per escórrer la roba), bellesa
(Marjorie Stewart Joyner: màquina per fer permanents), moda (Mary Phelps Jacob: el
sostenidor)...
Però poca a poc
van anar guanyant terreny i realitzant invencions pràctiques fora de la llar,
de manera que els primers invents fora de l'àmbit estrictament femení es situen
en el món industrial, de la informàtica, de la química, material tecnològics i
biomedicina.
Mary Dixon Kies: la primera patent
L’any 1790, l’oficina de patents va obrir les
seves portes per tal que qualsevol persona, home o dona, pogués registrar els
seus invents. El 15 de maig de 1806,
Mary Dixon Kies va ser la primera dona en obtenir una patent al marge del seu
marit.
Va inventar una màquina per teixir palla i seda. Es va convertir en una
precursora de la indústria dels barrets.
Mary Anderson: l’ eixugaparabrises
Durant un viatge
a Nova York, Mary es va adonar que els conductors de cotxes tenien que obrir
les finestres dels vehicles quan plovia per netejar-les i veure-hi millor.
Així que va
inventar un dispositiu de braç que podia ser accionat des de l’interior del
vehicle mitjançant una palanca. El novembre de 1903 i abans de la fabricació
del “Model Ford A”, van concedir-li la primera patent d’aquest dispositiu. El invent
servia per netejar els vidres d’aigua, neu i aiguaneu. A partir de 1916 es va
convertir en un equipament estàndard de tot els cotxes americans.
Clatonia Joaquin Dorticos: la fotografia exacta
 |
| Disseny de la màquina de rentats de negatius de Clatonia J. Dorticus |
Afroamericana nascuda a Nova Jersey, Clatonia va
millorar la premsa fotogràfica i una màquina pel rentat de negatius. Durant el procés
d’impressió d’una fotografia o negatiu, el producte rebia diversos banys de
productes químics. El rentat de la impressió neutralitzava els productes
químics de cada procés del bany, i garantia poder controlar exactament el temps
d’exposició dels productes per aconseguir el resultat desitjat.
També va inventar una màquina per recalcar fotografies.
I una màquina per tenyir les bores i els talons de les sabates.
Beulah Henry:
la fotocopiadora
Va néixer a
Memphis, treballadora incansable va realitzar més de 110 invents i va obtenir
49 patents. Popularment se la coneixia com la Senyora Edison per ser tan prolífica inventora. Entre les seves
patents més importants trobem: El
congelador de gelat al buit (1912), el primer paraigües amb diferents cobertes
de colors (1924), la primera màquina de cosir sense bobina (1940), la protografia (1932, màquina d’escriure
capaç de fer 4 copìes a l’hora del mateix document), esponjes plenes de sabó
per nens (1929) o la nina “Miss Ilusió” que tenia un ulls que s’obrien i es
tancaven, i a més podien canviar de color (1935)
Patsy Sherman:
el protector Scotchgard
Neix el 1930 a Minneapolis, després de llicenciar-se comença a treballar
en una empresa com investigadora química.
El 1953 una ajudant del seu laboratori va vesar algunes gotes d’un
compost experimenta sobre les seves deportives noves. Cap dels disolvents que
tenien a mà va ser capaç de netejar les taques. Sherman va quedar fascinada per
aquest fet i va començar a treballar: va crear un polímer fluoroquímic que
aplicat a les teles repelia l’oli o l’aigua.
El 1956 el protector Scotchgard va ser comercialitzat per primera vegada.
Va tenir tan èxit que la marca ha continuat essent líder de mercat en aquesta
línia, introduint millores innovadores en aquests tipus de productes.
Margaret
Knight: la "reina de las bosses de paper"
Era
treballadora d’una fàbrica de bosses de paper quan va inventar una peça per la
màquina de doblegava i plegava automàticament les bosses creant fons quadrats a
aquests bosses. Abans les bosses de paper eren com sobres grans. Els
treballadors van rebutjar el seu invent per que creien que les dones no sabien
res de màquines.
Així doncs, el
1870 funda la Eastern Paper Bag Company per comercialitzar el seu invent. Aquest
tipus de bosses encara s’utilitzen avui en dia.Tot i que Margaret va rebre la
seva primera patent als 30 anys, als 12 ja havia inventat un aparell per aturar
les màquines tèxtil i evitar que els obrers resultesin ferits. Va rebre 26
patents més al llarg de la seva vida: un protector de vestit i faldilla (1883),
una màquina d’enumeració (1894), un marc de finestra (1894), un motor rotatòri
(1902) entre altres...
Rachel Fuller
Brown y Elizabeth Lee Hazen: l’antibiòtic antifongs
Rachel Fuller
Brown va ser llicenciada i doctora en química per la Universitat de Chicago.
Elisabeth Lee
Hazen es va quedar orfe als tres anys i va estudiar al Missisipi State College
per dones. Durant la Primera Guerra Mundial va treballar com a tècnica de
laboratori. Ambdues van convinar esforços per desenvolupar un fàrmac que
elimines diverses formes de fongs. Desprres de mesos d’investigació i d’intercanvi
d’informació van inventar la nistatina, de la qual van obtenir la patent el 25
de juny de 1957.
La nistatina és
comercialitza sota diversos noms, i serveis per combatre infeccions de fongs a
la pell i a l’aparell digestiu. També per combatre la malaltia del fong holandés en els arbres i restaurar
obres d’art malmeses per l’aigua i el florit.
Tots els diners
que Rachel i Elisabeth van guanyar amb la patent (aproximadament uns 13 milions
de dolars) el van invertir en una Corporació d’Investigació no lucrativa.
Bette
treballava com secretaria a Dallas mentre criava sola al seu fill. No tenia
esperit d’inventora, només volia solucionar els problemes que tenia a la feina
a causa de la seva poca experiència com mecanògrafa i taquígrafa. Gracies a la
seva formació artística, estava acostumada a utilitzar pintures i fer barreges.
Així doncs, un dia després de diverses probes va aconseguir crear una
substància blanca que es secava ràpidament. La va posar en un botella i se la
va emportar a la feina. Quan s’equivocava, extenia la substància amb un pinzell
petit i després hi escrivia a sobre. El 1956 va convertir la seva cuina en un
improvisat laboratori com a conseqüència de la demanda dels seus companys i
amics.
El 1967 va
crear la seva pròpia companyia Liquid
Paper Corporation. El 1976 va vendre 25 milions botelles de corrector. Amb
els beneficis va crear dues fundacions per ajudar a les dones a trobar noves
maneres de guanyar-se la vida. Bette va morir als 80 anys, 6 mesos després d’haver-se
venut la companyia per un total de 47,5 milions de dolors.
Edith Flanigen:
refinat del petroli
Després de llicenciar-se en química-física inorgànica va començar a
treballar a la Union Cairbde Corparation.
Uns anys més tard, el 1956 comença a treballar amb compostos cristalins. El més important dels
quals el Zeolite, que serveix de catalitzador per obtenir la gosolina més
eficient, neta i més segura. Posseig més de 100 patents.
Marion Donovan:
bolquers d’un sol ús
Marion era una mare jove a l’època del baby boom. Desesperada per la incomoditat dels bolquers de tela, i
d’haver de canviar continuament el seu fill, va començar a experimentar. Primer
amb unes cortines de dutxa per aconseguir una cobertura impermeable pels
bolquers i evitar que la criatura es mullés tota.
El 1946 comença a experimentar amb teles impermeables, nylon i finalment
amb materials utilitzat per paracaigudes. La patent li van concedir el 1951.
En aquella època comença a treballar en els bolquers de paper, que no van
tenir bona acollida. Sense patrocinador, va invertir tots els seus diners en la
producció d’aquells bolquers. Deu anys després va vendre la seva companyia per
un milió de dolars.
Josephine Cochran: el rentavaixella
El 1886 Josephine va
inventar un rentavaixella mecànic manual. El 1893 va presentar la seva màquina
a la Fira Universal de Chicago, i tot que l’havia patentat com un invent per
alliberar la dona de les tasques domestiques, només alguns restaurants i grans
hotels la van acceptar.
Va crear una empresa per
comencialitzar el seu invent. Poc a poc es va anar fent un lloc en el mercat
dels electrodomèstics. El 1913 a l’edat de 74 anys, Josephine va morir.
