El vot femení

Tot i els esforços de les primeres sufragistes espanyoles, la concessió del vot femení al nostre país no pot ser atribuïda a la pressió dels grups sufragistes, sinó una producte del seu context. La coherència política dels polítics que es proclamaven democràtics va obligar a una revisió de les lleis discriminatòries i a la cohesió del sufragi femení.

El procés va ser bastant complex i curios. L’opinió general, tan dels partits de l’esquerra com de la dreta, era que la majoria de les dones, fortament influenciades per l’església catòlica, eren profundament conservadores. I la seva participació electoral reforçaria les dretes.

Margarita Nelken, socialista

Victoria Kent, radical-socialista

Aquest plantejament va portar a importants feministes com la socialista Margarita Nelken i la radical-socialista Victoria Kent, a rebutjar la concessió del sufragi femení. Creien que les dones encara no estaven preparades per assumir el vot. Que el seu vot beneficiaria a les forces més conservadores i que com a conseqüència mantindria a les dones en la seva situació tradicional de subordinació.

Clara Campoamor

Clara Campoamor, també diputada i membre del Partit Radical, va assumir una apassionada defensa del dret del sufragi femení. Va argumentar a les Corts Constituents que els drets de l’individu es regien un tractament legal igualitari per a homes i dones, i que una Constitució Republicana basada en la igualtat i en l’eliminació de qualsevol discriminació per sexe.

El debat que es va celebrar a les Corts Constituents, republicanes sobre el sufragi femení es un dels mes curiosos i interessants del període. No perquè despertes molta expectació entre els medis de comunicació, si no per que la clàssica divisió entre la dreta i l’esquerra es va veure profundament alterada.

Republicans d’esquerres, radical-socialista i radicals van ser els grups que més es van oposar a la concessió del sufragi femení. El nucli central del seu plantejament era la creença que el vot femení seria un vot segur pels sectors més conservadors. No obstant, el debat també es va centrar en arguments més chusqueros com que el vot femení podia causar la discòrdia dins del matrimoni, que la dona no estava capacita per votar i que la dominava les emocions i no la reflexió, que no tenia intel·ligència ni voluntat… etc.

Per pal·liar aquestes insuficiències femenines alguns diputats van proposar limitar el dret de vot  a les dones majors de  45 anys, no moltes si tenim en compte l’esperança de vida de l’època, o inclús es va plantejar aprovar un llei electoral que permetés el vot femení de forma provisional, si es comprovava que el vot femení era pels partits més conservadors…

Finalment van triomfar les tesis sufragistes per 161 vots a favor i 121 en contra. Entre els vots a favor es van barrejar diputats de tots els orígens per motivacions ben diferents.

Cua de dones per votar, 1933, Valencia

La Constitució de 1931 va suposar un enorme avenç en la lluita pels drets de la dona. No només recollia els sufragi femení sinó que tot lo relacionat amb la família va ser legislat des d’una perspectiva de llibertat i igualtat: matrimoni, divorci, obligacions dels pares vers els fills…

La Ley del divorcio de 1932 va suposar una altra fita en els drets de la dona . molt progressista per la seva època, va ser aprovada desprès d’una gran polèmica en que l’Església va amenaçar als divorciats amb l’excomunió.

Tot i l’absència d’un moviment feminista poderós, el regim republicà per la seva pròpia dinàmica progressista estava posant a Espanya en el terreny legal a l’alçada dels països més evolucionats en temes d’igualtat entre homes i dones.

En aquests aspectes, com en tants altres, l’aixecament militar de 1936 i la guerra civil van acabar d’arrel amb aquesta evolució. La divisió d’Espanya en dues societats contraposades i bel·ligerants es va relaxar de forma immediata en la condició femenina. Dos models antagònics que es van enfrontar durant tres anys.