La situació de les dones durant la guerra (I): l'Espanya Republicana

A l’esclatar la guerra civil i la divisió del país en dues zones enfrontades militarment, va tenir una repercussió immediata en la situació de la dona. Els dos models socials i polítics que pugnaven al front de batalla van tenir el seu rèflex en dues visions de la dona i dels seu paper social.

Milicianes

Si pensem en les dones de la nostra guerra civil, hi ha una imatge que ràpidament ens ve al cap: les milicianes que es van mobilitzar el juliol de 1936 contra el cop militar encapçalat pel general Franco. Encara que van ser desmobilitzades, les milicianes socialistes, comunistes o anarquistes dels primers dies de la guerra representen el millor exemple de la transgressió del rol històric al que les dones havien estat tradicionalment relegades. El millor exemple que l’adopció del paper del guerrer, monopoli històric del mascle.

La mobilització social de les dones treballadores era un procés que procedia del període república. Els sindicats obrers havien aconseguit implicar un nombre creixen de treballadores. La UGT  havia passat de 18.000 afiliades a  el 1929 a més de 100.000 el 1936. La CNT va tenir una evolució més espectacular, ja que el 1936 tenia més de 142.000 sindicades.

Després dels primers moments bèl·lics d’eufòria i caus, el treball femení va ser reconduint a les funcions més adaptades las clàssic rol femení. La imatge de la miliciana armada va començar a ser substituïda per l’heroïna de la reraguarda. El suport femení al esforç bèl·lic es va concentrar en tasques voluntàries en tot tipus de serveis socials, assistencials i de suport als combatents. La consigna a partir d’aquell moment va ser “Homes al front, dones a la reraguarda”.

Per substituir als homes mobilitzats, les dones s’incorporen massivament al món del treball. El treball femení remunerat s’incrementa a partir de 1937, responent a la creixent mobilització del sector masculí. 

Frederica Montseny

Algunes dones han personificat aquests canvis socials com l’anarquista Federica Montseny, la primera ministra de la història d’Espanya, i que va ocupar la cartera de Sanitat i Assistència Social del govern de Largo Caballero entre novembre de 1936 a maig de 1937. Durant aquest període es van adoptar mesures revolucionaries com la legalització de l’avortament, i es van iniciar campanyes contra la prostitució com los Liberatorios de la Prostitución creats per l’organització Mujeres Libres. Totes les iniciatives s’integren en un esforç belic i en la lluita política que esgarrà el país.

Dolores Ibarruri, La Pasionaria

Una altra dona que va adquirir ressonància mundial va ser Dolores Ibarruri, “La Pasionaria”. La defensa de Madrid li va permetre desplegar el seu carisma amb el que va tractar de personificar la imatge de les mares de la classe obrera combatent.

En l’ambient d’efervescència social principi d’una guerra i un revolució, es van desenvolupar diferents organitzacions de dones. Sota control comunista i La Pasionaria com a gran figura, la Agrupacion de Mujeres Antifascistas (AMA) va agrupar a dones socialistes, comunistas i republicanes. Encarnacion Fuyola fa ser la seva secretaria general i va agrupar a desenes de milers de dones, consolidant-se com l’organització femenina més important de la zona republicana. La seva organització juvenil va ser la Unión de Muchachas (UM).

Dolors Bargalló

A Catalunya la Unió de Dones de Catalunya (UDC) dirigida per Dolors Bargalló va agrupar a dones d’esquerres. Va començar amb influències clarament d’Esquerra Republicana de Catalunya però va anar canviant a una vessant més comunista a través del PSUC. La seva organització juvenil va ser l’ Aliança Nacional de la Dona Jove (ANDJ).

L’altra gran organització femenina va ser Mujeres Libres (ML), d’inspiració anarquista. Entre els seus dirigents van destacar Lucia Sanchez Saornil o Mercedes Comaposada.

Molt menys important va ser el Secretariodo Femenino del POUM, dirigit per Maria Teresa Andrade. Les tensions entres les organitzacions polítiques de la zona republicana van culminar amb el “Hechos de mayo de 1937” a Barcelona i la repressió del POUM. Aquestes organitzacions funcionaven sempre com a seccions femenines dels partits o sindicats més que com organitzacions feministes amb un projecte polític propi.

Lucía Sánchez Saornil

Mercedes Comaposada

Totes aquestes organitzacions van deixar poc a poc les seves reivindicacions feministes en un segon terme, i es van centrar en la lluita contra l’avançament  de l’exèrcit de Franco, i en frenar el fascisme.