La situació de les dones durant la guerra (II): l'Espanya Nacional

La política que la nova Espanya Nacional va emprendre en el terreny femení va ser una veritable reacció contra totes les reformes i avenços de l’època republicana. Es tractava d’una autèntica restauració d’un model de sumisió  absolutament impregnat de les idees de l’ església Catòlica. El rol de la “dona esposa-mare”, es va convertir en un dels elements clau de la nova ideologia del règim que vindrà coneixes com nacional-catolicisme. 

Les tasques legislatives durant la guerra són completament coherents amb aquest projecte. El setembre de 1936 es va aprovar el decret sobre la moralització de les costums mitjançant la supressió de la coeducació. El Fuero del Trabajo de 1938 va proclamar que la nova Espanya “alliberaria la dona casada del taller i de la fàbrica” i reconeixia a “la família com a cèl·lula primària, natural i fonamental de la societat”, institució dotada de dret moral i superior...

El mateix any es va drogar la llei del matrimoni civil, i la llei del divorci de manera retroactiva. Diverses lleis del primer període del franquisme ratificaran aquesta marxa enrere cap a la subordinació femenina en tot allò referit a la legislació civil i penal.

Pilar Primo de Rivera va proclamar davant de 10.000 membres de la Sección Femenina de la Falange el maig de 1939 que “l’única missió que la Patria assigna a les dones el la llar”.

En consonància amb aquesta mentalitat, impregnada de catolicisme i ideologia facista (tres KKK, kinder, kurche, kiche -nens, església, cuina), es va posar en pràctica una política natalista mitjançant la concessió de subsidis familiar, avantatges per les famílies nombroses i premis a la natalitat. Per completar aquesta visió tradicional de la família es van aprovar lleis discriminatòries en el terreny laboral: es va exigir l’abandonament del treball al casar-se, es va retirar el plus familiar al salari, es va prohibir l’exercici de professions liberals com advocats de l’estat, notaris, judicatura...

Pilar Primo de Rivera

La principal organització en l’Espanya franquista va ser la Sección Femenina de la Falange y de las JONS. Creat per José Antonio Primo de Rivera el desembre de 1934, la Sección es proposava com a últim objectiu “despertar en los españoles por medio de sus afiliadas, conciencia de lo que supone ser español” i proclamava que la dona era portadora de valors específicament femenins. Que les dones havien de ser femenines, no feministes.

A la pràctica, les falangistes es van dedicar a l’assistència dels presos del partit o a ajudar les famílies dels morts en la violència als carrers. Sota el lideratge de Pilar Primo de Rivera, la Sección Femenina va créixer de forma espectacular durant la guerra civil. L’abril de 1937, el Decreto de Unificación de Franco, va canviar l’organització femenina. Amb 250.000 membres, l’organització es va centrar en l’atenció als orfes, organització de tallers tèxtils, magatzems, rentadors de roba pels combatents i tasques d’infermeria.

La Sección Femenina no va ser l’única organització femenina en la zona franquista. La Delegacion Nacional de Frentes y Hospitales, liderada per Maria Rosa Urraca i formada per militants carlistes, les “margaritas”, va tenir durant molt temps el monopoli de les tasques al front, però finalment va caure sota dependència de la Sección Femenina. Després d’aquest conflicte, aquesta organització es va disoldre.

Maria Rosa Urraca

A imitació de la nazi Winterhilfe, es va crear Auxilio Social, dirigida per Mercedes Sanz Bachiller, viuda del falangista Onésimo Redondo. Aquesta institució es va ocupar d’atendre els orfes i les mares. Desprès de certs problemes entre Pilar Primo de Rivera i Mercedes Sanz Bachiller, Auxilio Social va passar a control de la Sección Femenina. A partir d’aquest moment comença la seva gran expansió durant el conflicte i la postguerra.

 Finalment, el Servicio Nacional de la Mujer va ser creat per un decret l’octubre de 1937. Totes les dones entre 17 i 35 anys havien de realitzar un servei durant un període de sis mesos. Era la versió femenina del servei militar masculí. Aquesta institució, que va sobreviure fins al final del franquisme, va quedar definitivament adscrita a la Sección Femenina de la Falange al acabar la guerra.