Mostrando entradas con la etiqueta Dones. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Dones. Mostrar todas las entradas

viernes, 7 de marzo de 2014

Dia Internacional de la Mujer Trabajadora 2014

Este año, para celebrar el Dia Internacional de la Mujer Trabajadora, he preparado esta conferencia que tendrá lugar el 7 y el 10 de marzo. Empezamos el viernes dia 7 a las 19h en la Biblioteca Josep Lladanosa i Pujol.




Este año, para celebrar el Dia Internacional de la Mujer Trabajadora, he preparado esta conferencia que tendrá lugar el 7 y el 10 de marzo. Empezamos el viernes dia 7 a las 19h en la Biblioteca Josep Lladanosa i Pujol.


Interior de la Biblioteca Josep Lladanosa i Pujol

 Y el dia 10 de marzo a las 19h, segunda sesión en la Biblioteca Pública de Lleida.

Para saber más:  


Ademàs en la Sala de Prèstec de la Biblioteca Pública de Lleida, encontrareis todas estas lecturas y muchas más en un magnífico espositor.

martes, 10 de diciembre de 2013

Josefina Castellví i les pioneres de l'Antàrtida

Aquests dies, i amb motiu de l'estrena de la pel·lícula "Els records del gel" em sentit a parlar molt d'aquesta dona, Josefina Castellví i Piulachs, però que té d'especial? Doncs que és ...
  • Una de les investigadores catalanes amb més projecció internacional
  • Pionera en la participació espanyola en investigació antàrtica
  • Primera dona directora d'una Base Antàritca
Josefina Castellví i Piulachs

I la veritat és que no només les investigadores com ella ho han tingut difícil per accedir a l'Antàrtida, sinó la condició femenina en general, i es que les dones van tenir l'accés vetat al continent gelat durant molts anys. 

Bé, per què la majoria d'expedicions eren de caràcter militar, bé per raons purament masclistes com: debilitat femenina, dificultats per fer banys separats, tensions sexuals en expedicions mixtes....

Tot i amb això les dones han estat presents a l'Antàrtida des dels primers anys de colonització. 

La primera dona que va caminar sobre l'Antàrtida va ser la noruega Caroline Mikkelsen, el 1935 juntament amb el seu marit.

Però ja el 1933, Juan José Soiza Reilly, la seva dona i les seves filles, van visitar les Illes Orcadas per prendre notes per una publicació a la revista Caras i Caretas.

D'esquerra a dreta: Emma Soiza Reilly, Emilio Abras, Lucio Correa Morales, Emma Martínez Lobato de Soiza Reilly, Armando Pico y Juan José de Soiza Reilly. Arriben a Islas Orcadas en el ARA Pampa el 3 de febrer de 1933. 

Jackie Ronne
El 1947 Jackie Ronne i Jennie Darlington, es van convertir en les primeres dones en passar un hivern al continent gelat, acompanyant als seus marits. Jennie Darlington es va quedar embarassada  durant el viatge, i anys més tard va escriure una novel·la titulada "La meva lluna de mel antàrtica".

El 1968, el govern argenti a través del Instituto Naval , envia una expedició a l'Antàrtida amb un equip de quatre investigadores femenines, reputades biòlogues i investigadores marines: Irene Bernasconi, Carmen Pujals, Maria Adela Cària i Elena Maria Fontes (la mitjana d'edat de l'expedició era de 61 anys!)

El 1969, els Estats Units abandonen la prohibició, i permeten que les dones participin al programa nacional antàrtic. Així doncs, quatre geòlogues més un matrimoni van poder treballar durant tot un any al continent. Aquell mateix any, Nova Zelanda hi va enviar la primera dona, una biòloga.

Però no tots els països van acceptar tan ràpidament aquestes mesures, les invstigadores japonens van haver d'esperar fins 1997, que el seu país les autoritzen a passar un hivern a l'Antàritca.


Los primeros turista y las primeras mujeres en la Antártida 3%B1os.pdf

Pioneras en la Antártida 

Les espanyoles no ho han tingut més fàcil, de fet, Josefina Castellví és la pionera del gel.


Filla d'un metge i una mestressa de casa, Josefina Castellví va néixer a Barcelona el 1935. Es va llicenciar en Biologia per l'Universitat de Barcelona el 1960, amb Premi Extraordinari. Va marxar a França a estudiar, i es va especialitzar en oceanografia a la Sorbona. Quan va tornar a Barcelona, va entrar a treballar al Instituto de Investigaciones Pesqueras, actualment l'Institut de Ciències del Mar.

La major part de la seva vida professional, l'ha desenvolupat al CSIC, com a professora, i especialista en bactereologia marina. La seva passió per l'estudi de les bactèries en  condicions extremes, la va portar a interessar-se per l'Antàrtida. Així doncs, el 1984, es va convertir en la primera dona espanyola que participava en una expedició internacional al continent gelat.

Base antàrtica espanyola

Les seves qualitats com a gestora d'investigació, li van mereixer el càrrec de Delegada del CSIC a Catalunya, i posteriorment Directora de Coordinació del CSIC  a Catalunya.

Entre 1987-88, va ser la coordinadora de les instal·lacions de la Base Antártica Española Juan Carlos I a l'Illa de Livingston. I entre 1989 i 1994, en va ser la directora. Posteriorment, va ser la gestora del Programa Nacional d'Investigació a l'Antàrtida a nivell estatal. i responsable de coordinació dels projectes científics internacionals duts a terme en aquest territori.

Actualment està retirada, tot i que continua vinculada a la difusió i a l'estudi de la investigació.

Curiositats:
Rodatge del documental

  • Ha publicat més de 70 treballs científics i a participat en 36 campanyes oceanogràfiques.
  • Ha publicat un llibre autobiogràfic "Yo he vivido en la Antártida" (1996)




jueves, 10 de octubre de 2013

FEMEN esnsenya les popes!!!

Ens hem de "despelotar" per que ens escoltin! i tot i així sempre hi ha qui en fa la seva versió propia...Això és el que m'ha vingut al cap quan he escoltat les declaracions de Jesús Posada, arrel de l'actuació de Femen a la sessió del Congrés....

Posem-nos en situació, sessió del congrés, el Ministre de Justica, Sr. Gallardón, puja a l'estrada i comença a parlar sobre la llei de l'abort. En aquell moment, entre el públic assistent tres noies es despullen i comencen a cridar consignes a favor de l'abort i del dret de les dones a decidir.
Es tracta de tres activistes del moviment feminista Femen, famoses arreu del món per aquest tipus d'actuacions.


I resulta, que el que Sr. Posadas, president del Congrés, quan li preguntes sobre el que ha passat va i diu: "que patia per que no caiguessin de la columna on s'havien pujat, que allò si que hauria estat una desgracia..."

Perdoni, com diu?
en quin món viu?
que no té ull a la cara???
que seria una desgràcia???? Desgràcia és viure en un país així!!!

O sigui, tres activistes feministes interrompen una sessió del Congrés, per protestar per la llei de l'abort que estan duent a terme, què és més estricta i anticuada que la primera llei sobre l'abortament de la democràcia de l'any 1985... i ha aquest home només li preocupa que s'hagin emparrat a una columna????

Per què no diuen les coses pel seu nom, per què no reconeixen que tenim una legislació anticuada, massa influenciada per l'esglèsia i que no dona veu ni vot a la dona?

Per que no diem les coses pel seu nom!
Que estem tornan a polítiques on la dona era un zero a l'esquerra i si no ens plantem, donem a cara o ensenyem els pits hi perdrem més del que ens pensem!!!

Perdoneu... però algú ho havia de dir.



"el aborto es sagrado"

 Video Lara Alcázar, líder de Femen a Espanya

miércoles, 2 de octubre de 2013

Kathy Switzer i l'auge del running femení



L'altre dia al programa radiofònic de Júlia Otero, parlaven sobre el fenòmen del "running" i de l'auge que estava vivint. I una de les dades que em va cridar més l'atenció va ser el fet que entre la població femenina és on hi havia més creixement de practicants d'aquest esport, i que el perfil mig era dona de 37 anys, curiós no??
Cursa de la Dona Lleida, maig 2013


Curiós el fet que les dones s'hagin apuntat a la moda del "running", tenin en comte que van haver d'esperar casi 100 anys per poder participar en una marató.

I és que les maratons es consideraven "coses d'homes", i les dones per pertanyer als sexe dèbil, no estaven preparades per afrontar una proba física d'aquesta magnitud!

No obstant, des dels primers Jocs Olímpics a Grècia al segle XIX, dues dones van fer el recorregut des de Marató fins Atenes en la fase de preparació, però no se'ls va permetre de participar de forma oficial en els jocs. Stamathia Rovithi va necessitar gairebé cinc hores, i Melpomene ho va fer uns trenta minuts menys.

Van haver de passar 100 anys per que les dones poguessin participar en aquest tipus d'esdeveniments. Kathy Switzer, una corredora de 20 anys, va aconseguir apuntar-se a la famosa Marató de Boston inscribint-se amb les seves inicials K. S. Vestida amb un xandall i aamb una desuadora amb caputxa aquesta intrépida corredora va participar a la cursa, fins que un dels àrbits va adonar-se de l'engany, i va intentar fer-la fora de la cursa.
Moment en que Kathy Switzer es descoverta per un arbit


La reacció de la resta de corredors va ser unànim, defensar la corredora dels atacs de l'arbit i escortar-la fins a la meta. 

Les fotos van donar la volta al món i es va iniciar un moviment de protesta, que finalment va permetre que les dones poguessin participar de manera oficial en les curses.
El 1972 van començar a participar les dones a la Marató de Boston.
 
Joan Benoit el 1984

La primera campeona de marató Olímpic va ser Joan Benoit, a Los Ángeles el 1984, amb un temps de 2:24:52 hores.


Grans corredores:
Ingrid Kristiansen

Uta Pippig

Joan Benoit 

Curiositats:
Aquest video és una entrevista a Katherine Switzer: 
Katherine Switzer: First Woman to Enter the Boston Marathon 
 
La evolución de las mujeres en el maraton

Carrera de la mujer 

Cursa de la dona Lleida 

martes, 17 de septiembre de 2013

Indira Gandhi, líder, estretega, pensadora i política

 Indira Gandhi
इन्दिरा प्रियदर्शिनी गान्धी

Indira Priyadarshini Gandhi , va néixer a Nova Delhi el 1917. Va ser l'única filla de Kamala Nehru i Jawaharlal Nehru, heroi naciconal i primer ministre de l' Índia. Va adoptar el cognom dels seu marit, Feroze Gandhi, sense parentiu amb Mahatma Gandhi. 

Va començar la seva carrera política com aliada del seu pare, però a la seva mort, es va convertir en la seva hereva política, i en una de les dones amb més poderoses de l' Índia.

Tot i ser filla d'una família important, Indira Gandhi va tenir una infancia difícil, marcada pels contants atacs i pressions a les que es veia sotmés el seu pare, polític independentista.


 
Una jove Indira Gandhi

El 1938 ingressa al Partit del Congrés, on va participar activament en la lluita per la independència de l'Índia, dirigida pel llegendari Mahatma Gandhi.
Quan es va aconseguir la independència, l'Índia va passar a tenir un sistema polític-governamental controlat per la família Nehru, així doncs Jawaharlal Nehru va esdevenir Primer Ministre del país. Dins aquest context sorgeix la fígura d' Indira, la qual es va convertir una la figura clau de suport del seu pare. Es va mudar amb ell a la residència presidencial, i va acompanyar-lo en tots els seus viatges, coneixent als principals polítics de l'època, i desenvolupant un rol important com a figura pública.
El 1959 va esdevenir la Líder del Partit del Congrés. I el 1964, quan mor el seu pare es nomenada Ministra d'Informació i Radiodifusió, càrrec que exercirà fins el 1973. Però la prematura mort del primer ministre Shastri el 1966, la va impulsar a convertir-se en Secretària General del Partit del Congrés, i per extenció en Primera Ministra de l'Índia.Va exercicr de Presidenta del Partit i de Primera Ministra durant 15 anys.

Va ser una gran estratega i pensadora, que va ocupar una posició molt elevada per una dona en una societat tan patriarcal. Va saber aprofitar aquesta situació, i utilitzar tots els mitjans al seu abast disponibles per consolidar el seu poder i autoritat com a primera ministra, i com una de les dones més poderoses del món.

Com a líder, va portar l'Índia a la industrialització i va recolzar la independència del Pakistan Oriental. Durant el seu govern va mantenir bones relacións amb l'Unió Soviètica, però en canvi va mantenir una relació distant amb els Estats Units, per la seva política d'esquerres. Indira va lluitar contra el nacionalisme sij al Panyab (que volien un estat confesional sij). Per sofocar aquesta revolta va organitzar una maniobra militar, que va provocar un enfrontament entre militars i nacionalistes i va deixar centenars de morts civils, i un gran malestar en la minoria sij.

El 1984, quan anava a una entrevista amb l'actor Peter Ustinov va ser assassina pels seus guardaespatlles, va rebre 31 impactes de bala. Els guardaespatlles formaven part de la minoria sij, i van ser abatuts poc després.

Per saber-ne més:


Bibliografia:

miércoles, 4 de septiembre de 2013

DOLORS PIERA I LLOBERA, Mestra progressista i feminista

Nascuda a Puigverd d’Agramunt (Lleida) al 1910 era filla d’un mestre progressista, el seu pare li inculca la passió per la pedagogia. A l’Escola Normal de Lleida, hi té com a professora Pepita Uriz. Dolors Piera exerceix de mestra a Vilafranca del Penedès i contribueix a la fundació de la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyança (FETE-UGT).



Organitza amb els seus companys i companyes la celebració del Primer de Maig. Durant el bienni negre (1934-36), l’expedienten per exercir la Tècnica Freinet a Vilafranca del Penedès. A casa seva, hi ha la redacció de l’Escola Proletària, òrgan de la FETE, de la qual és delegada per Catalunya en el Congrés Mundial de Professors de París.


Destaca la seva actuació en les Joventuts Socialistes i en la redacció d’Iskra. És la secretària femenina del Comité Executiu del PSUC i una de les organitzadores del Congrés de la Dona celebrat a Barcelona el 1937 d’on sorgeix la Unió de Dones de Catalunya. Dolors n’és la secretària general.

Col·labora en la revista Companya i promou l’Ajuda Infantil de Rereguarda. El 1937, com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona, acompanya la Passionària al míting del Velòdrom d’Hivern, a París.

El 1939, s’exilia i treballa en l’Oficina Internacional per a la Infància de París. Quan esclata la II Guerra Mundial, la detenen i passa quatre mesos a la presó de Fresnes.
retrato de Dolors Piera
Quan en surt, ella i el seu germà Josep es veuen obligats a marxar de França. Amb el transtatlàntic Cuba viatja a la República Dominicana i després s’instal·la a Xile, on es reuneix amb el seu company i neixen els seus fills.

La lluitadora antifeixista torna a exercir la docència. És la sotsdirectora de la Escuela Bialik i, més tard, la directora del Colegio Andersen. Com a feminista ajuda a organitzar el primer Congreso de Mujeres de Santiago i celebra el Día Internacional de la Mujer a la Universitat de Xile.
L’any 2002 va morir a Santiago de Xile.

Homentage a Dolors Piera, "Per una escola co-educadora: Homenatge a Dolors Piera, mestra i política republicana".
 





Per saber-ne més:

Biografia Dolors Piera

Mestres de la República: Dolors Piera
 
Les dones d'Esquerra Republica de Catalunya 1931-1939

Antonieta Jarne: Geografías familiares bajo la dictadura franquista: exilio, clandestinidad, prisión

Identidad,compromiso y militancia del exilio femenino

Les dones del PSUC


Curiositats:

La UdL té el Centre Dolors Piera d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones, que neix fruit de l'esforç del SIED (Seminari Interdisciplinari d’Estudis de la Dona) per fomentar la igualtat d’oportunitats entre dones i homes. Amb la creació d’aquest centre, únic a la xarxa d’universitats catalanes, la Universitat de Lleida adquireix el compromís de treballar en aquest sentit en l’àmbit universitari i en la societat en general.

Centre Dolors Piera d'Igualtat d'oportunitats i promoció de les dones
 

martes, 23 de abril de 2013

Mónica Garcia Prieto periodista compromesa



Avui dediquem la nostra entrada a una dona valenta! Però valenta en l'ampli sentit de la paraula. Periodista compromesa, no dubta en arriscar-se a entrar de manera il·legal en països en guerra per explicar al món la veritat que les televisions de vegades no volen explicar...


La periodista Mónica García Prieto ha esta elegida guanyadora del IX Premi José Couse de Llibertat de Premsa del Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia y del Club de Prensa de Ferrol. Actualment viu a Beirut i treballa com a "freelance" per diversos mitjans de comunicació, com Cuarto Poder i Periodismo Humano, cobrint els conflictes d'Orient Mitjà.

Va començar en el món dels reporter de guerra gairebé per casualitat. Estava de vacances a Chiapas, Mèxic, quan va estar una revolta, aprofitant la seva formació va començar a redactar cròniques sobre el conflicte. Començant així la seva carrera com a reportera freelance. També va informar sobre el conflicte de Txetxènia.

Actualment està afincada al Líban, des d'on viu de primera mà el conflicte de Siria. Va ser la primera periodista en entrar de manera il·legal a la ciutat d'Homs, per relatar la situació real de la població civil.

Periodismo Humano
Diario el Ferrol
Notícia al portar Que!

miércoles, 3 de abril de 2013

Ada Colau provocadora o defensora?

Darrerament, és una de les dones amb més ressò mediàtic a Espanya, però també es parla d'ella als mitjans de comunicació estrangers, com el Washington Post.

Ada Colau, és la portaveu de la plataforma "Stop Desaucios" i des d'aquí li volem retre el nostre particular homenatge.
Dimarts al matí, mentre baixava a treballar. L'única emissora que s'escoltava bé al cotxe era Onda Cero. Així que durant una estona vaig escoltar "Herrera en la onda". Parlaven sobre el fenòmen "escrache" (anar a protestar a la casa particular dels diputats o polítics de torn), i de la plataforma "Stop Desaucios".
Després de diverses intervencions, "a cual mejor".... , es va arribar a la conclusió majoritaria que "esa señora (Ada Colau)" és una incitadora a la violència, conectada amb la "kaleborroca", instigadora de revoltes i agitadora de mases! ... Déu ni dó!

Aleshores vaig recordar que dissabte a la nit, Ada Colau participava en un programa de debat-tertulia, no recordo el canal, i que un dels tertulians també l'acusava d'instigadora i comparava l'"escrache" amb la "kaleborroca"...

I que voleu que us digui, però el fet que l'acusin poc menys que de terrorista, antisistema i no sé quantes coses més em va fer pensar... "Que bé que ho deu estar fent aquesta dona per tindre tants enemics i detractors!" Primer, perquè si no tingués raó, no li donarien coba...i segon, perquè si molesta "tant" és que deu tenir algo de raó, o no?

Bé doncs arribada aquesta conclusió, he decidit que des del "Dona havia de ser" trencarem una llança en favor d'aquesta "bala perduda", per tal que en pogueu coneixer més coses, i decidir per vosaltres mateixes si és una provocadora antisistema o una defensora dels desnonats.



I personalment crec, que si hi hagués més persones preocupades pels altres, amb integritat moral i uns valors ferms, el món segur que seria un lloc millor. Així que ho tinc clar!

FALTEN COLAU
SOBREN BARCENAS




martes, 2 de abril de 2013

Maria Sibylla Merian, pionera de l'entomologia moderna


No tots els dies es conmemora l'aniversari d'una dona artista, i encara menys els 366è aniversari del seu naixement. Per aquest motiu, aprofitem que "Sant Google" li dedica l'encapçalament per reivindicar la figura d'aquesta intrèpida exploradora i pintora.
Maria Sibylla Merian (1647-1717)
"En la meva joventut em vaig dedicar a buscar insectes. Vaig començar amb els cucs de seda de la meva ciutat natal de Frankfurt. Després vaig establir que a partir d'altres erugues es desenvolupaven moltes de les belles papallones diürnes, com ho fan els cucs de seda. Això em va portar a recollir totes les erugues que podia trobar per observar la seva transformació."
(Metamorfosi dels insectes del Surinam, pròleg)

Maria Sibylla Merian va néixer a Frankfurt.  El seu padrastre, el pintor de flors Matthäus Merian, li va ensenyar a pintar, dibuixar i gravar. De manera que als tretze anys ja pintava les seves primeres imatges d'insectes i plantes a partir de models que capturava directament.

En aquell temps, existia la creença popular que els insectes eren fruit de la "generació espontània" i que creixen del fang en putrefacció. Per aquest motiu, l'Església els anomenava "bèsties del diable". Però Maria, al marge de les creences popular, va començar a observar les orugues, i com a partir de les orugues podien "neixer" les papallones més meravelloses.
Això la va portar a estudiar la metamorfosi, les crisàlides i les plantes de les que s'alimentaven les orugues. Il·lustrant tots els estadis del desenvolupament. D'aquest primer quader d'esbossos en va sortir el seu primer llibre, Nou llibre de flors. A aquest primer volum el van seguir dos més, on presentava els diferents estadis del desenvolupament de les diferents papallones sobre les plantes que s'alimentaven.
Ell 1685 es separa del seu marit i es mudar al castell de Waltha (Països Baixos) per  viure en una comuna pietista. El castell pertanyia al governador de Surinam, i allà va poder estudiar tot de flora i fauna sud-americana.



Maria Sibylla Merian:  Metamorphosis insectorum Surinamensium.  1719.
 
Tot i que els amics i coneguts li desaconsellaven el viatge, Maria va obtenir una beca de la ciutat d'Amsterdam, i amb 52 anys, viatja amb la seva filla petita al Surinam. . Durant la seva estada, les dos van fer nombroses excursions a l'interior de Surinam. Allà, Maria anava describint tot el que descobria a traves de les seves aquarel·les i els seus dibuixos. Dos anys més tard, va contreure la malària, i va haver de tornar a Amsterdam.

Aquarel·la de Maria Sibylla Merian
A la tornada, els seus dibuixos i esbossos li van servir de base per realitzar un importantíssim treball sobre la fauna i flora de Surinam, i que va esdevenir la seva obra més important:  Metamorfosi dels insectes del Surinam, publicada a Amsterdam el 1705.

El seu llibre era per a l'època bastant car i hi havia pocs compradors, Maria Sibylla Merian no podia viure només gràcies a la seva pintura. Es va dedicar a donar cursos de dibuix ia la venda d'utensilis de pintura i preparacions a base de plantes i animals de tot tipus d'espècies.
Merian, que gaudia d'una gran reputació de naturalista i artista, va morir el 1717 als 70 anys a Amsterdam.

Curiositats:
En els últims anys del
segle XX, el treball de Maria va ser redescobert, restaurat i diverses vegades honrat. El seu retrat es va posar en el bitllet de 500 marcs alemanys i en un segell de 0.40 marcs del 1987. Diverses escoles porten el seu nom i el gener de 2005 la ciutat de Warnemünde va botar un vaixell amb el seu nom, propietat de l'Institut d'Investigació en el Mar Bàltic.

Segell conmemoratiu

jueves, 21 de marzo de 2013

JOANA RASPALL I JOANOLA


Escriptora, lexicòloga, bibliotecària i defensora dels valors de la dona.

Aprofitant que avui és el dia de la poesia, des del Dona havia de ser volem retre aquest petit homenatge a Joana Raspall. Bibliotecària, salvadora de llibres durant la guerra civil, escriptora i denfensora dels valors de la dona. A més a més, coincideix en que el 2013 es commemora "L'Any Joana Rapall".

Joana Raspall

Neix l'1 de juliol de 1913 al barri barceloní de la Barceloneta. Al cap de tres anys la família es trasllada a viure a Sant Feliu de Llobregat, on ha residit des de llavors. Com la mare és d'origen francès, als onze anys va a un internat a Perpinyà, per aprendre francès i rebre una bona educació. A França només hi està un any, ja que el seu pare mor l'any següent i ella ja no torna a marxar de Catalunya.

De nou a Sant Feliu, cursa els estudis de comptabilitat i als catorze anys comença la seva activitat literària, sempre en català. Les seves primeres publicacions apareixen a les revistes locals dels anys vint i trenta: El Eco del Llobregat, Camí Claror, etc. Des d’aquesta última, encapçala la campanya per demanar una biblioteca infantil a Sant Feliu. El seu amor als llibres, porta a la Joana Raspall a preparar-se per a les proves d’accés a l’Escola de Bibliotecàries. Fa les pràctiques a la biblioteca de Vilafranca del Penedès, i després, en acabar els estudis, en plaça de substituta també hi treballarà fins que s’acaba la Guerra Civil.
Joana Raspall recitant

Juntament amb la seva companya de feina salven part del fons de la biblioteca, sobretot els llibres catalans, per evitar que caiguin en mans dels soldats de Franco; totes dues viatgen amb els llibres fins a Barcelona, a la Biblioteca de Catalunya, amb una comitiva de camions de soldats de la retirada. En aquells dies, veient que en un racó de l’Ajuntament algú ha portat unes caixes de llibres que pertanyien a la biblioteca dels Marquesos de Castellbell de Can Falguera, dóna avís al Sr. Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya, per si creu convenient que siguin traslladats.

Joana Raspall

Després de la guerra, es posa a treballar d’administrativa i el 1941 es casa amb el doctor Cauhé, metge i Cap de Sanitat de Sant Feliu, amb qui té tres filles i un fill. Des de llavors es dedicarà a ajudar-lo al despatx de la consulta. Reprèn la seva tasca literària, sempre en català. Així, comença a escriure i a publicar textos en català en els espais clandestins o tolerats per la censura: Jocs Florals, concursos literaris i festes populars. També  rep a casa seva tothom que vol fer classes de català i comença la creació de les fitxes de mots sinòmins, que anys després donaran vida als treballs "Diccionari pràctic de Sinònims, el "Diccionari de locucions i frases fetes" (premi  Marià Aguiló de l’IEC 1986) i el "Diccionari d’homònims i parònims".

La seva tossuderia per apropar la poesia a la gent jove fa que el 1974, a partir del projecte que ella presenta, es creï el Premi de Poesia Martí Dot, dirigit a poetes i poetesses joves. Des d’aquesta data ha participat sense interrupció en les tasques del Jurat i ha intervingut activament en l’organització de l’acte anual de la concessió del premi i en la presentació del llibre guardonat. Actualment, és la Presidenta d’Honor del Jurat.
Participa en el 1r Congrés de Cultura Catalana i des de la ponència El llibre de teatre infantil i promou, junt amb altres amants del teatre, la creació de la col·lecció de teatre infantil en català a l’editorial Edebé, mitjançant l'escriptura d'una trilogia d’obres teatrals per a infants i joves, una de les quals, "L’invent", rep el premi Cavall Fort 1969.  

Joana Raspall, 1963, sopar del Premi de Teatre Joan Santamaria

Joana Raspall retroba la il·lusió i l’entusiasme per la llengua i la cultura i sempre amb una capacitat d’il·lusionar més que d’il·lusionar-se. A cadascuna de les propostes culturals i cíviques, ella hi és present i sempre palesa la seva capacitat crítica i autocrítica. Col·labora a diferents revistes de Sant Feliu, com Alba, i amb una secció fixa sobre llengua en la revista Va i ve.
L’any 1990, juntament amb integrants de la Comissió del Premi Martí Dot, posa en marxa la “Tertúlia Literària” per tal de crear un marc d’intercanvi i de trobada entre els afeccionats a la poesia.
Durant tots aquest anys, participa en tertúlies i actes literaris, visita escoles i comparteix xerrades sobre poesia i literatura amb l’alumnat i, sobretot no deixa mai d’escriure poesia.

L’Associació de dones Casal de la Dona, aprova el 2004, la creació del Concurs de relats breus per a dones Joana Raspall, unint d’aquesta manera les dues vessants del personatge, el d’escriptora i el de defensora dels valors de la dona.

L’any 2008, l’Ajuntament acorda assignar el nom de Joana Raspall a un dels vials de nova creació de la ciutat.

En la seva àmplia obra literària destaca la poesia i, en concret, la poesia infantil i juvenil. El primer llibre de poesia infantil apareix l’any 1981, “Petits poemes per a nois i noies”, que va rebre la menció especial de poesia del Premi crítica Serra d’Or. Però és sobretot a finals dels anys noranta quan comença a publicar de manera regular un seguit de reculls poètics pensats per als més menuts: "Bon dia, poesia" el 1996, "Versos amics" el 1998 i "Concert de poesia" el 2004. Ella mateixa explica que aquesta producció respon a la necessitat d'oferir al públic infantil català l'accés a la poesia, ja que si bé hi havia alguns poemes per a nens, l'oferta era malauradament molt poc extensa. També publica llibres de poesia per a joves, com "Llum i girasols" el 1991, i altres volums per a adults, fins al 2007, quan publica la seva primera novel·la, "Diamants i culs de got". El 2008 es publica un recull de narracions, "El cau de les heures", seguit de “El calaix del mig i el vell rellotge” i tres llibres de poemes per a adults, dos amb l’estil de Haikus i Tankes i un de poesies on resumeix la seva vida, “El jardí vivent”.
Diverses són les seves creacions en el camp de la narrativa, la novel·la, el teatre i la lingüística, així com les seves col·laboracions en articles de premsa i llibres diversos.

 
He trobat uns quants mots
al món de la poesia
no vull quedar-me’ls tots!
Si t’agrada llegir
et faran companyia
ens els podem partir.
(Joana Raspall)

Per saber-ne més:

Escriptors catalans: Joana Raspall

La literatura de Joana Raspall

miércoles, 13 de marzo de 2013

SOFIA CASANOVAS: CORRESPONSAL DE GUERRA, POETESA, NOVELISTA, PERIODISTA I MARE

Sofia Guadalupe Pérez Casanova de Lutoslawski, era més coneguda com Sofia Casanova, escritora gallega i una de les primeres dones corresponsals de guerra d'Europa.

Sofia Casanova

Va néixer a La Coruña el 30 de setembre i va morir a Poznan (Polonia) el 1958. Amb una gran formació i esperit de lluita, va destacar com a poetesa, novelista i periodista de guerra.

Quan era molt jove la seva família es va traslladar a Madrid, allà va poder estudiar i formar-se. Amb 15 anys ja era una habitual de les tertúlies intelectuals. En aquest cercles va coneixer el professor, filòsof i diplomàtic Wincenty Lutoslawskicon, amb qui es va casar el 1887. Posteriorment, el matrimoni es va mudar a Polonia.

L'any 1096 quan es funda la Real Acadèmia Galega, ja tenia treball i reconeixement a nivell mundial, motiu pel qual va ser nombrada membre d'aquest organisme. Posteriorment el 1952 se li va concedir per unanimitat el títol d'acadèmica d'honor.

Membres de l'Acadèmia Galega

El matrimoni només va tenir filles, aquest fet va ser que Sofia i les seves filles fossin repudiades pel pare i la família paterna, ja que no perpetuaven el seu cognom. Aquesta fet va portar-la molt cops a viure al límit de la misèria. Per aquest motiu, l'any 1907 va treballar com a cronista de guerra al front polac i com infermera per la Creu Roja a Varsòvia.

Homenatge a Sofia Casanova, 1919 Sporting Club de La Coruña
Però ìnfortunis a part, Sofia va ser una gran escritora. Va publicar novel·les, contes i una comedia, a més de 1200 articles periodístics en revistes gallegues, espanoles, hispanoamericanes i polaques.
A més de la seva faceta literària, va impartir nombroses conferències sobre la situació de la dona i les relacions internacionals, tant a Espanya com a Polonia. I va traduïr nombroses obres clàssiques polaques i russes al castellà.

Sofia va adoptar una postura pacifista i antibèl·lica, i així ho va manifestar en les seves cola·laboracions a la premsa durant la Guerra del Rif (Marroc) i la Setmana Tràgica de Barcelona. Aquesta postura també queda molt clara en les cròniques que escriu des de Polonia i Russia (recollides al llibre "De la guerra" 1916).

Va tornar a Galicia completament arruinada i gairebé cega. El 1938 va visitar La Coruña per darrer cop, i va començar l'etapa més dura de la seva vida, com a conseqüència de l'ocupació nazi del territori polac i de la Segona Guerra Mundial.

Per saber-ne més:

A maleta de Sofia (documental)
La primera corresponsal de guerra
Sofia Casanova (youtube)

Curiositats:

- Va entrevistar Leon Trotsky
- Va exercir com a corresponsal de guerra durant la Primera i la Segona Guerra Mundial

jueves, 7 de marzo de 2013

ORIGEN DEL 8 DE MARÇ





Perquè commemorem el dia 8 de març?

Com sorgeix aquesta idea?

Qui la va impulsar?

Tot i que és una celebració anual, segur que moltes de vosaltres, no en sabeu l'origen. I es que van ser una sèrie d'aconteixements, i no un fet aïllat, el que va donar origen a aquesta diada.

La celebració del Dia Internacional de les Dones, s'emmarca doncs, en un context històric, socioeconòmic i ideològic ampli: les primeres conferències de les dones socialistes a Europa, les vagues del sector tèxtil als EEUU, el posicionament de les dones russes, són elements que es concatenen en el temps i juguen un paper que cal que no es perdi en l'oblit.

"Shirtwaist"



1909/1910- Vaga del sector tèxtil novaiorquès. Els llocs de treball de la industria tèxtil sempre han estat ocupats per una majoria de mà d’obra femenina a tots els països, sobretot pel que fa al personal de línia, les escales jeràrquiques més baixes. Triangle Shirtwaist Company (SC) és una companyia ubicada al centre de Manhattan (Nova York) La firma confecciona “shirtwaist”, peces de vestir femenines molt en voga a finals del segle XIX i inicis del XX. Conjuntament amb una faldilla llarga fins als turmells, forma part del vestit de diari de les dones. Les condicions en què es treballa als inicis del segle passat són les següents: Jornades laborals de vuit del matí a sis de la tarda, dissabtes inclosos. Descans de ½ hora per dinar. 56 hores setmanals que arriben fàcilment a les 70 en períodes de més activitat. Salaris misèrrims, condicions insalubres i perilloses. És el marc usual en el sector tèxtil de l’època. Els/les treballador(e)s, majoritàriament són dones joves immigrants que a penes parlen l’anglès. 
Treballadores tèxtils Mill Cotton Company 1908

El 27 de setembre de 1909 succeeix un incident a la Triangle SC. 400 treballador(e)s es llencen al carrer. La Lliga de Dones, una associació progressista de dones blanques de classe mitja se solidaritza amb la causa de les dones immigrants treballadores per lluitar pels seus drets.

Aquell 27 de setembre ajuden els piquets de les obreres, fent una barrera humana per protegir-les dels matons i de la provocació de la policia. Poc desprès, organitzen una assemblea històrica on es convoca una vaga general de tot el sector tèxtil.

La marxa del Triangle s’estén. La reivindicació de millores en les condicions laborals és seguida per tot el país i desemboca en una vaga general a finals de novembre de 1909. Marxen més de 20.000 treballadors(e)s.

La vaga dura tretze setmanes. Es dóna per finalitzada el 15 de febrer de 1910. Els resultats són desiguals: 339 firmes pacten amb els seus treballador(e)s. 13 companyies -entre elles la “Triangle Shirtwaist Company (SC) ” no arriben a acords.



Estem a Europa. Corre l’any 1910. La II Conferència Internacional de Dones Socialistes es reuneix a Copenhaguen. A proposta de Clara Zetkin, líder del moviment internacional de dones socialistes es proclama de forma unànime “el Dia Internacional de la Dona Treballadora”. Són més de 100 dones procedents de 17 països, entre elles les tres primeres dones escollides en el parlament finés. Amb això, Zetkin aconsegueix reforçar els llaços de solidaritat i d’identitat entre les dones socialistes de tots els països, al temps que fa de la reivindicació del dret a vot de les dones una demanda internacional.
Clara Zetkin i Rosa Lúxemburg


L’any 1911. Conseqüència de la decisió adoptada a Copenhaguen l’any anterior, el Dia Internacional de les Dones se celebra per primera vegada el 19 de març a Alemanya, Àustria, Dinamarca i Suïssa. Es fan mítings als quals assisteixen més d’un milió de dones i d’homes. Es demana el dret a votar i a ocupar càrrecs públics. S’exigeix el dret a la formació, al treball i a la no discriminació laboral.



No ha passat ni una setmana de la primera celebració del Dia Internacional de les Dones. És un dissabte. Són les 4:40 de la tarda. A les tres últimes plantes de l’edifici de 10 pisos, hi estan treballant 600 persones, la majoria dones. Els caps mantenen les portes tancades per “evitar els robatoris”. De forma fortuïta es declara un incendi. Es propaga en minuts. Tot succeeix en mitja hora. Només hi ha una sortida d’emergència en tot l’edifici. El foc s’escampa per les tres últimes plantes de l’edifici. Algunes de les dones poden escapar, però ràpidament la sortida d’emergència queda tallada pel foc.

Imatge de l'incendi de la fàbrica Triangle


Els amos també es troben a l’edifici. Surten per dalt, per la teulada.El personal desconeix aquesta possibilitat ja que sempre han fet servir els ascensors per arribar a la feina. El dia de l’incendi un dels dos ascensors no funciona.
50 cossos cremats es troben a la novena planta. D’altres, estavellats i mig cremats al carrer. Mai no s’havia vist una tragèdia d’aquestes característiques. El saldo és de 141 persones mortes. 125 són dones d’entre 16 i 23 anys. En la seva majoria immigrants italianes i jueves.

Victimes de l'incendi
Els funerals per les víctimes van ser multitudinaris


Ningú no sap com ha començat l’incendi, tot i que abans ja n’hi havia hagut quatre més. De fet, l’edifici s’havia declarat com insegur per les autoritats per la insuficiència de sortides d’emergència. L’esdeveniment té importants repercussions a la legislació laboral dels Estats Units. Des d’aleshores, les commemoracions del Dia Internacional de les Dones sempre es farà referència a les condicions laborals que condueixen al desastre.


Si bé, tant la vaga com l’incendi formen part de l’univers simbòlic del naixement del Dia de les Dones, altres elements històrics ajuden a configurar-lo. 

Les dones comencen a celebrar mítings durant el mes de març per protestar per la guerra o per solidaritzar-se amb altres dones, en el marc dels moviments en pro de la pau que sorgeixen en vigília de la primera guerra mundial.


Alexandra Kollontai


A Rússia, el Dia Internacional de la Dona es va celebrar per primera vegada el 23 de febrer (8 de març del calendari occidental) de 1913. Fou promogut en gran part per la líder del moviment proletari de dones russes, Alexandra Kollontai (1872-1952) no com una celebració de totes les dones sinó només de les dones proletàries. Per aquest motiu, encara avui, les organitzacions polítiques d'esquerra anomenen el 8 de març Dia Internacional de la Dona Treballadora.


Dones treballant en una fàbrica d'armament


El 23 de febrer de 1917 (8 de març del calendari occidental), les obreres d'una fàbrica d'armament de Petrograd es van amotinar per la manca d'aliments i el seu elevat preu. Les dones russes es declaren en vaga amb el lema de "pa i pau". L’amotinament de les dones russes davant de la falta d’aliments, dóna inici al procés que porta a la Revolució Russa el mes d'octubre d’aquell mateix any. Quatre dies després el Tsar abdica. El govern provisional concedeix a les dones russes el dret al vot.


Aquest fet, que cal emmarcar en el procés revolucionari que va culminar el mes d'octubre del mateix any, és el que va donar lloc a què el dia Internacional de la Dona es passés a celebrar, sense cap més canvi fins als nostres dies, el 8 de març.
 

Malgrat l’esclat de la II Guerra Mundial, el Dia Internacional de la Dona es va seguir celebrant, però donant un altre caire a la celebració. L’any 1944, en l’acte que va tenir lloc a Londres, es va configurar al voltant de la pau. L’any següent, també a Londres, s’impulsava la necessitat d’elaborar una carta on s’incloguessin els drets polítics, socials, econòmics i educacionals de les dones, proposta que es va dedicar a promoure una comissió creada per les Nacions Unides. Però no va ser fins l’any 1977, que les Nacions Unides van adoptar una resolució que convidava tots els països a consagrar un dia a la celebració dels drets de les dones i de la pau internacional. El 8 de Març va esdevenir aquest dia de reconeixement.



Per saber-ne més:



Los Orígenes la celebración del Día Internacional de la Mujer, 1910-1945 / Ana Isabel Álvarez González.

Los Derechos de la mujer : desde los orígenes hasta nuestros días / Ney Bensadon.