FEMEN esnsenya les popes!!!

Ens hem de "despelotar" per que ens escoltin! i tot i així sempre hi ha qui en fa la seva versió propia...Això és el que m'ha vingut al cap quan he escoltat les declaracions de Jesús Posada, arrel de l'actuació de Femen a la sessió del Congrés....

Posem-nos en situació, sessió del congrés, el Ministre de Justica, Sr. Gallardón, puja a l'estrada i comença a parlar sobre la llei de l'abort. En aquell moment, entre el públic assistent tres noies es despullen i comencen a cridar consignes a favor de l'abort i del dret de les dones a decidir.
Es tracta de tres activistes del moviment feminista Femen, famoses arreu del món per aquest tipus d'actuacions.

I resulta, que el que Sr. Posadas, president del Congrés, quan li preguntes sobre el que ha passat va i diu: "que patia per que no caiguessin de la columna on s'havien pujat, que allò si que hauria estat una desgracia..."

Perdoni, com diu?
en quin món viu?
que no té ull a la cara???
que seria una desgràcia???? Desgràcia és viure en un país així!!!

O sigui, tres activistes feministes interrompen una sessió del Congrés, per protestar per la llei de l'abort que estan duent a terme, què és més estricta i anticuada que la primera llei sobre l'abortament de la democràcia de l'any 1985... i ha aquest home només li preocupa que s'hagin emparrat a una columna????

Per què no diuen les coses pel seu nom, per què no reconeixen que tenim una legislació anticuada, massa influenciada per l'esglèsia i que no dona veu ni vot a la dona?

Per que no diem les coses pel seu nom!
Que estem tornan a polítiques on la dona era un zero a l'esquerra i si no ens plantem, donem a cara o ensenyem els pits hi perdrem més del que ens pensem!!!

Perdoneu... però algú ho havia de dir.



"el aborto es sagrado"

 Video Lara Alcázar, líder de Femen a Espanya

Kathy Switzer i l'auge del running femení

L'altre dia al programa radiofònic de Júlia Otero, parlaven sobre el fenòmen del "running" i de l'auge que estava vivint. I una de les dades que em va cridar més l'atenció va ser el fet que entre la població femenina és on hi havia més creixement de practicants d'aquest esport, i que el perfil mig era dona de 37 anys, curiós no??

Cursa de la Dona Lleida, maig 2013

Curiós el fet que les dones s'hagin apuntat a la moda del "running", tenin en comte que van haver d'esperar casi 100 anys per poder participar en una marató.

I és que les maratons es consideraven "coses d'homes", i les dones per pertanyer als sexe dèbil, no estaven preparades per afrontar una proba física d'aquesta magnitud!

No obstant, des dels primers Jocs Olímpics a Grècia al segle XIX, dues dones van fer el recorregut des de Marató fins Atenes en la fase de preparació, però no se'ls va permetre de participar de forma oficial en els jocs. Stamathia Rovithi va necessitar gairebé cinc hores, i Melpomene ho va fer uns trenta minuts menys.

Van haver de passar 100 anys per que les dones poguessin participar en aquest tipus d'esdeveniments. Kathy Switzer, una corredora de 20 anys, va aconseguir apuntar-se a la famosa Marató de Boston inscribint-se amb les seves inicials K. S. Vestida amb un xandall i aamb una desuadora amb caputxa aquesta intrépida corredora va participar a la cursa, fins que un dels àrbits va adonar-se de l'engany, i va intentar fer-la fora de la cursa.

Moment en que Kathy Switzer es descoverta per un arbit

La reacció de la resta de corredors va ser unànim, defensar la corredora dels atacs de l'arbit i escortar-la fins a la meta. 

Les fotos van donar la volta al món i es va iniciar un moviment de protesta, que finalment va permetre que les dones poguessin participar de manera oficial en les curses.
El 1972 van començar a participar les dones a la Marató de Boston.
 

Joan Benoit el 1984

La primera campeona de marató Olímpic va ser Joan Benoit, a Los Ángeles el 1984, amb un temps de 2:24:52 hores.


Grans corredores:
Ingrid Kristiansen

Uta Pippig

Joan Benoit 

Curiositats:
Aquest video és una entrevista a Katherine Switzer: 
Katherine Switzer: First Woman to Enter the Boston Marathon 
 
La evolución de las mujeres en el maraton

Carrera de la mujer 

Cursa de la dona Lleida 

ALEKSANDRA MIJÁILOVNA KOLLONTÁI

Va néixer en una família aristocràtica a Sant Petersburg el 19 de març de 1872 i va morir a Moscou el 9 de març de 1952. Va ser una destacada política comunista, revolucionaria i feminista, defensora dels drets de la dona.

Alexandra Kollontai

Va ser educada per un professor particular a casa. Des de molt jove es va interessar pel marxisme i va estudiar Història del Treball a Zurich. Es va afiliar al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus el 1899.

Va participar en els esdeveniments revolucionaris de 1905, desprès de la matança d’obrers davant del Palau d’Hivern. Va treballar escrivint articles i organitzant a les treballadores russes. Va haver d’exiliar-se arrel de la publicació d’un article seu titulat Finlàndia i el socialisme en el que animava als finlandesos a revoltar-se contra l’ocupació russa. Això li va donar l’oportunitat de viatjar per tota Europa, i entrar en contacte amb diversos partits polítics en països com Alemanya, Gran Bretanya o França.

Va viatjar per Europa i va entrar en contacte amb partits polítics de diversos paísos

 Es va oposar activament a la Primera Guerra Mundial i va participar en la conferència de Zimmerwald el 1915. En aquesta època es va unir als bolxevics i va viatjar per diversos països fent campanya contra la guerra.

Quan van començar els incidents que portaran a la Revolució d’octubre, va tornar a Rússia on va ser membre del Comitè Executiu del Soviet de Petrograd. Va donar suport a Lenin en la seva visió dels soviets com organismes per l’exercici del poder i la necessitat de superar la revolució burgesa. Pocs mesos abans de l’octubre de 1917 va ser elegida membre del Comitè Central del Partit i va votar a favor de la insurrecció i la presa del Palau d’Hivern per construir un Estat obrer.

Després de la presa de poder, Alexandra Kollontai va ser escollida Comissària del Poble per l’Assistència Pública. Va ser una de les que més van treballar per aconseguir els drets i les llibertats de les dones, modificant aspectes de les lleis que feien que la dona estès subordinada a l’home, li negaven el dret a vot, li atorgaven salaris inferior als homes i treballs amb pitjors condicions que els homes. 

Com a Comissària del Poble també es va fer càrrec dels nens orfes

La Revolució va aconseguir posar les bases per la igualtat real entre homes i dones, alliberant les relacions familiars i les relacions sexuals. Es va aprovar el divorci i el dret a l’avortament, i es va atorgar a les dones beneficis socials en forma de salaris de maternitat, guarderies i llars d’infants. A més es van desenvolupar campanyes informatives per donar a conèixer a les dones els seus nous drets.

Kollontai va tenir nombrosos enfrontaments amb els seus camarades homes, des d’una indiferència hostil, negaven la necessitat de la lluita pels drets de les dones i veien l’emancipació femenina com una qüestió supèrflua. 

El 1918 va ser una de les organitzadores del Primer Congrés de Dones Treballadores de Rússia. D’aquest congrés va néixer el Zhenotdel, un organisme dedidat a promoure la participació de les dones en la vida pública, en projectes socials, i a lluitar contra l’analfabetisme. El Zhenotdel tenia la seva pròpia revista anomenada Kommunitska (Dona comunista) i Kollontai n’era part del Consell editor. Tots els esforços i treballs d’aquest organisme van aconseguir posar les bases per al sorgiment d’una dona nova a tota Rússia.

El 1921 Kollontai va ser cofundadora de la Oposició Obrera, que juntament amb els dirigents dels treballadors metal·lúrgics demanaven que les empreses fossin dirigides pels sindicats i poder elegir també els administradors dels treballadors. El Congrés del partit va ordenar dissoldre aquest grup.

Alexandra Kollontai va quedar marginada i va perdre la seva influència política. L’any 1923 va entrar formar part del servei diplomàtic. Va ser nombrada ambaixadora de la Unió Soviètica (la primera dona ambaixadora de la història) a Noruega, posteriorment a Suècia i Mèxic. Aquest exili la va salvar, primer de les deportacions que a partir de 1927 van afectar als seus companys de l’Oposició Obrera, i una dècada més tard de morir executada quan un a un, els antics dirigents dels bolxevics van ser executats.

Alexandra Kollontai al seu despatx de l'Ambaixada Russa

Durant el mandat d’Stalin es van revocar part de les mesures que garantien la plena igualtat de la dona i la seva emancipació copleta. I es va penalitzar de nou l’homosexualitat (1934) i l’avortament (1936). Es va reactivar la política a favor de la família i natalista, i es va reintroduir l’educació separada per sexes. El divorci no es va prohibir, però es van augmentar les taxes i el procediment es va fer més llarg i difícil. Però la massiva participació de les dones soviètiques en la guerra contra el nazisme els va tornar els drets que havien perdut.

Alexandra Kollontai es recordada com una de les precursores del moviment feminista. 

Enllaços:

Dona havia de ser. El Matí Imponent. EMUN FM RADIO 

Biografia d'Alexandra Kollontai 

Grandes Mujeres de la Historia: Alexandra Kollontai 
D'aquí a trenta anys, adéu Titanic!! 
La primera embaixadora de la història 

La llarga posguerra, la situació femenina als anys 40 i 50

El triomf del "bando nacional" a la guerra civil va suposar un verdadera contrarevolució en tot allò relatiu a la condició social política i jurídica de la dona. La tornada enrere iniciada amb la guerra civil va continuar i es va accentuar en els anys de la postguerra.

L’abolició de la legislació reformis republicana (llei del matrimoni civil i llei del divorci, i tornar al Codi Civil de 1889 van ser el reflex jurídic del retorn a un model de societat patriarcal en el qual la dona habia de limitar-se al seu paper domèstic, i al rol històric de “dona-esposa-mare”.

Premis a les famílies nombroses

La legislació franquista, com correspon al nacional catolicisme  que inspirava ideològicament al règim, va ser natalista. Premis de natalitat, subsidis familiars, avantatges per les famílies nombroses eres mesures que intentaven animar la procreació en un país que havia sofert importants pèrdues demogràfiques durant la guerra i la postguerra, i en el que era difícil per a les famílies mantenir tota canalla.

Aquesta política natalista es va concebre en el marc d’una visió tradicional de la familia. Es tractava de forçar a la dona a abandonar el treball al casar-se i se li va pohibir per llei exercir determinats treballs qualificats (jutges, diplomàtics, notaris...). La dona casada que treballava no tenia dret a cobrar els subsidis familiars ni el “plus” familiar. Sol els pares de família tenien dret a cobrar-lo.

El model franquista es va completar amb la dura penalització de l’avortament i la reforma del Codi Penal de 1944 re introduint els articles discriminatoris referits a l’adulteri, el concubinat i els crims passionals.

Classes de la Sección Femenina

"Guia de la buena esposa", material didàctic de la Sección Femenina

La Sección Femenina, part integrant del Movimiento, va quedar com a principal organització femenina del país. La visió de la dona que proclamava queda molt clara a la concentració en homenatge al Caudillo que es va celebrar a Medina del Campo recent acabada la guerra: “la única mision que tiene asignada las mujeres en la tarea de la Patria es el hogar”.

La organització presidida per Pilar Primo de Rivera intentava exercir el seu control sobre les dones espanyoles a traves de diversos medis. El Servicio Social, instaurat durant la guerra, i obligatori per totes les dones solteres de 17 a 35 anys, va ser el més evident. 

A més la Sección Femenina també va exercir un gran control sobre el sistema educatiu. Les mestres de primària tenien que pertànyer a l’organització falangista; a l’educació secundària es va crear l’assignatura obligatòria de Hogar, destinada a formar a les dones en el seu paper de mares-esposes, finalment a la Universitat les poques alumnes que hi havia a les aules van haver d’estudiar l’assignatura de Formacion del ESpiritu Nacional.

No obstant, l’església Católica v ser la institució clau a l’hora de formar el model de dona defensat pel primer franquisme. Segons va afirmar Pio XII, s’havia de recristianitzar una societat que s’havia corromput durant el periode republicà i la guerra civil.

El millor exemple, va ser la supressió del matrimoni civil. De sobte molts homes i dones que s’havien unit en matrimoni civil van haver d’anar a l’esglesia a formalitzar el matrimoni canònic. No es tractava només d’una qüestió de principis, es tractava de no quedar exclosos del cobro dels subsidis familiars, i més endavant de les prestacions de la Seguretat Social.

El treball des del púlpit i organitzacions com Acción católica van convertir a moltes dones en elements esencials d’aquestes tasques de recristianització de la societat española. La tradicional influència de l’església en les dones es va veure reforçat per l’elevada taxa d’analfabetisme femení. El 1940 un 23% de les dones encara nos sabia ni llegir ni escriure.

La situació de les dones durant la guerra (II): l'Espanya Nacional

La política que la nova Espanya Nacional va emprendre en el terreny femení va ser una veritable reacció contra totes les reformes i avenços de l’època republicana. Es tractava d’una autèntica restauració d’un model de sumisió  absolutament impregnat de les idees de l’ església Catòlica. El rol de la “dona esposa-mare”, es va convertir en un dels elements clau de la nova ideologia del règim que vindrà coneixes com nacional-catolicisme. 

Les tasques legislatives durant la guerra són completament coherents amb aquest projecte. El setembre de 1936 es va aprovar el decret sobre la moralització de les costums mitjançant la supressió de la coeducació. El Fuero del Trabajo de 1938 va proclamar que la nova Espanya “alliberaria la dona casada del taller i de la fàbrica” i reconeixia a “la família com a cèl·lula primària, natural i fonamental de la societat”, institució dotada de dret moral i superior...

El mateix any es va drogar la llei del matrimoni civil, i la llei del divorci de manera retroactiva. Diverses lleis del primer període del franquisme ratificaran aquesta marxa enrere cap a la subordinació femenina en tot allò referit a la legislació civil i penal.

Pilar Primo de Rivera va proclamar davant de 10.000 membres de la Sección Femenina de la Falange el maig de 1939 que “l’única missió que la Patria assigna a les dones el la llar”.

En consonància amb aquesta mentalitat, impregnada de catolicisme i ideologia facista (tres KKK, kinder, kurche, kiche -nens, església, cuina), es va posar en pràctica una política natalista mitjançant la concessió de subsidis familiar, avantatges per les famílies nombroses i premis a la natalitat. Per completar aquesta visió tradicional de la família es van aprovar lleis discriminatòries en el terreny laboral: es va exigir l’abandonament del treball al casar-se, es va retirar el plus familiar al salari, es va prohibir l’exercici de professions liberals com advocats de l’estat, notaris, judicatura...

Pilar Primo de Rivera

La principal organització en l’Espanya franquista va ser la Sección Femenina de la Falange y de las JONS. Creat per José Antonio Primo de Rivera el desembre de 1934, la Sección es proposava com a últim objectiu “despertar en los españoles por medio de sus afiliadas, conciencia de lo que supone ser español” i proclamava que la dona era portadora de valors específicament femenins. Que les dones havien de ser femenines, no feministes.

A la pràctica, les falangistes es van dedicar a l’assistència dels presos del partit o a ajudar les famílies dels morts en la violència als carrers. Sota el lideratge de Pilar Primo de Rivera, la Sección Femenina va créixer de forma espectacular durant la guerra civil. L’abril de 1937, el Decreto de Unificación de Franco, va canviar l’organització femenina. Amb 250.000 membres, l’organització es va centrar en l’atenció als orfes, organització de tallers tèxtils, magatzems, rentadors de roba pels combatents i tasques d’infermeria.

La Sección Femenina no va ser l’única organització femenina en la zona franquista. La Delegacion Nacional de Frentes y Hospitales, liderada per Maria Rosa Urraca i formada per militants carlistes, les “margaritas”, va tenir durant molt temps el monopoli de les tasques al front, però finalment va caure sota dependència de la Sección Femenina. Després d’aquest conflicte, aquesta organització es va disoldre.

Maria Rosa Urraca

A imitació de la nazi Winterhilfe, es va crear Auxilio Social, dirigida per Mercedes Sanz Bachiller, viuda del falangista Onésimo Redondo. Aquesta institució es va ocupar d’atendre els orfes i les mares. Desprès de certs problemes entre Pilar Primo de Rivera i Mercedes Sanz Bachiller, Auxilio Social va passar a control de la Sección Femenina. A partir d’aquest moment comença la seva gran expansió durant el conflicte i la postguerra.

 Finalment, el Servicio Nacional de la Mujer va ser creat per un decret l’octubre de 1937. Totes les dones entre 17 i 35 anys havien de realitzar un servei durant un període de sis mesos. Era la versió femenina del servei militar masculí. Aquesta institució, que va sobreviure fins al final del franquisme, va quedar definitivament adscrita a la Sección Femenina de la Falange al acabar la guerra.

La situació de la dona espanyola a principis del segle XX

El sistema patriarcal garantía una posició subordinada de la dona, i ho feia en dos àmbits diferents:

El primer, mitjançant una legislació discriminatòria basada en el:

• Codi Penal de 1970
• Codi del Comerç de 1885
• Codi Civil de 1889

La posició subordinada legal va posar la dona casada en una situació d'absència total d'autonomia personal i laboral.

La dona espanyola necessitava l’autorització del marit per desenvolupar activitats econòmiques, per firmar contractes i per realitzar compres extraordinàries, fora del consum domèstic. Tampoc tenia plena capacitat legal per controlar el seu propi salari, que era administrat pel marit segons la legislació. 

L’autoritat del marit anava més enllà dels temes econòmics i va ser reforçada per la legislació liberal. El Codi Penal establia dures sancions per les esposes que eren desobedients o insultaven al marit.

La legislació discriminatòria culminava en lo referents a la moral sexual. El millor exemple era l’adulteri. El Codi Penal establia que si el marit matava o agredia a l’esposa adúltera o al seu amant, en el cas de ser sorpreses in fraganti, únicament seria castigat amb el desterrament durant un període curt de temps. Les penes impostes a la dona en la mateixa situació eren molt més severes. L’assassinat del marit era assimilat al parricidi, i en conseqüència, la sentència era sempre la cadena perpetua.

El segon àmbit on es concentrava la dominació de la dona el trobem en un control social informal però enormement eficaç.

L’estereotip de la dona, profundament gravat a la consciència d’homes i dones de l’època, la reservava a les funcions domèstiques. La dona havia de ser “l’àngel de la llar, la mare sol·lícita, la dolça esposa”. Aquesta visió de la dona imposava un codi de conducta estricte. Qualsevol intent per sortir d’aquest rol era durament reprovat tant per homes com per dones, objecte de burla I ridicularitzat. Aquest control social no sol va ser exercit per homes, moltes dones col·laboraven de forma entusiasta en l’aplicació d’aquest codi. Tampoc va ser monopoli de les postures politiques conservadores o reaccionaries, tot i que les organitzacions d’esquerra i el moviment obrer van promoure l’adopció de mesures igualitàries, un gran nombre d’homes progressistes van acceptar i recolzar la discriminació de la dona.