Federica Montseny
i Mañé (Madrid 12/02/1905- Tolosa 14/01/1994) va ser una líder anarquista
espanyola, ministra durant la Segona República Espanyola i la primera
dona ministra de l'Europa Occidental.
 |
| Frederica Montseny Mañé |
A Frederica Montseny,
Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat
una de les dones més emblemàtiques del nostre segle XX i, a pesar que, fins
al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser
"La
première femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée
Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort,
ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat únicament
el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó.
|
Filla dels també anarquistes Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé i Miravet (Soledad Gustavo), dos
coneguts mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia i editors de La Revista Blanca, una publicació destacada dins el pensament llibertari
espanyol durant el primer terç del segle XX. La seva educació va ésser
impartida per la seva mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint
literatura o teatre, tant fossin clàssics com obres contemporànies. Va estudiar
Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
Amb 18 anys ja defensava clarament
l'anarquisme,
edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaridad Obrera. D'aleshores ençà no va
parar d'escriure col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca i en les seves col·lacions
de narrativa La Novel·la Ideal i Voluntad. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera va escriure tres
novel·les centrades en l'emancipació femenina: La Victoria, El hijo de Clara
i La indomable.
Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat
ni capital. Es desmarcava de les feministes de
la seva època que solament pretenien un reconeixement polític de la dona dins
la societat capitalista.
 | |
| "la pasionaria anarquista" |
Per
alguns dels seus biògrafs va ser la
militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves
opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van
portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i
en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va
ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Articles,
novel·les, tríptics, autobiografia i memòries. De fet, pot afirmar-se que mai
va deixar d'escriure.
 |
| Ministres del govern de Largo Caballero |
Entre els mesos de novembre de 1936 i maig de 1937, Federica es va fer càrrec del Ministeri de Sanitat i
Assistència Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero. La seva tasca
en el govern es va veure limitada per la curta durada del seu mandat. No
obstant això, en pocs mesos planejà
llocs d'acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de
professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei
de l'avortament
a Espanya. Pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se.
El seu projecte de llei de l'avortament va rebre l'oposició d'altres ministres del
govern i va deixar-se de banda quan Federica va sortir del govern a causa dels Fets de maig de 1917. El dret a l'avortament
no seria reconegut a Espanya fins cinquanta anys després.
 | |
| Frederica durant un miting |
El 1938, després de la
caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el 1er comitè d'enllaç CNT-UGT i fou la
responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de
Voluntaris. Va defensar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) de les acusacions de traïció fetes per part dels dirigents del PSUC i el PCE. També va intercedir
entre les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT pel control de
l'edifici de Telefònica a Barcelona.
A l’acabar la Guerra, es va exiliar
a França continuant amb el seu treball sindical a laCNT. Va haver de fugir
dels nazis i es va refugiar a Borgonya on la van detenir. El govern de Madrid
va sol·licitar l’extradició, però la van denegar perquè estava embarassada.
 |
| Carnet de Frederica Montseny |
De la seva vida personal, cal remarcar que un dels fets
que la va marcar més profundament va ser la mort d’una de les seves filles.
Segons el testimoni d’una de les seves filles. Frederica va renunciar a la seva
vida de mare i esposa per poder dedicar-se completament a la seva carrera
política i a la lluita per l’alliberament de la dona. En aquesta línea va
publicar varies obres: La dona, problema
de l’home; Cent dies en la vida d’una dona; Crònica de la CNT; L’anarquisme i
Els meus primers quaranta anys.
No va deixar mai França, perquè hi vivien els seus fills
i els seus nets. De manera que va ser una de les pioneres a l’hora de combinar
la vida familiar i laboral, en uns temps en que era l’excepció més que la norma
entre les dones espanyoles.
Per la seva personalitat, les seves idees i la seva intensa
dedicació política, se la coneixia amb el sobrenom de “la
pasionaria anarquista”. I en l’àmbit íntim d’amics i familiar, era coneguda
com “la lleona”.
 |
| Va morir als 89 anys a Toulouse |
El 1977 va retornar a l' Estat Espanyol per a la reconstrucció del sindicat ara en territori espanyol. Ni
l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i
difusió dels ideals llibertaris que defensava. Va morir el 1994 a la ciutat de Toulouse .
Per saber-ne més:
