Maria Aurèlia Capmany, escritora, pedagoga, feminista y política

Maria Aurèlia Capmany, novelista, ensayista, autora dramática y sobre todo crítica social. Destacó por su compromiso con los ideales feministas y con su denfensa de la cultura catalana. Según Barbara Dale "activista intrépida y formidable representante de las letras catalanas del siglo XX" ( en Breve historia feminista de la literatura española), con una carta de presentación así... quién puede resistirse a descubrir más...

Nació en Barcelona el 3 de agosto de 1918. Estudió en el Institut-Escola, y se licenció en Filosofia y Letras.

Maria Aurèlia con su hermano

Trabajó como grabadora de cristal i desarrolla actividades pedagógicas. En la década de los cuarenta participa en algunas actividades culturales clandestinas, como las de Mirarmar, i entra en contacto con el grupo Ariel. Una publicación literaria i artística editada en Barcelona entre el 1946 y el 1951. En 1951 se convierte en la directora del Instituto Albéniz de Badalona. Es becada por el Instituto Francés para ir al Collège de France durante el curso 1952-53, aprovecha para cursar estudios en la Universidad de la Sorbona.

Su carrera literaria empieza el 1947, cuando queda finalista del premio Joanot Martorell con su obra Necessitem morir. Dos años más tarde gana este premio con El cel no és transparent. La influencia de Salvador Espriu es muy importante en el inicio de su carrera literaria. Ella misma reconoce que escribió L’altra ciutat (1955) para que le gustara al autor.

Su compromiso con el feminismo se hace evidente en su actitud publica y en sus declaraciones, así mismo en muchas de sus publicaciones, como por ejemplo, en la novela Feliçment jo sóc una dona (1969).

En la trayectoria de Maria Aurèlia Capmany también es muy importante su relación con el teatro. En 1959 junto con Ricart Salvat, funda la Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, donde ejerce de profesora, hace de actriz, directora y traductora, y también estrena tres obras propias. 

Es en esta misma etapa cuando aparecen dos novelas básicas de su producción, escritas anteriormente, El gust de la pols y Un lloc entre els morts, Premio Sant Jordi 1968. Como ensayista dedica numerosos artículos a temas en torno a la mujer y también sobre diversos aspectos de la cultura y la sociedad catalanas. Se dedica asimismo a los guiones de radio y televisión. Dentro de su actividad política es regidora y responsable de las áreas de Cultura y Ediciones del Ajuntament de Barcelona y miembro de la Diputació de Barcelona, desde 1983 hasta su muerte.

 
Muere en Barcelona el 2 de octubre de 1991.

(fuente: escriptors.cat)

Para saber más:

Tot recordant Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover (article: Entreacte, revista d'arts escèniques i audiovisuals)

Maria Aurèlia Capmany, una dona lliure (documental tv3)

Maria Aurèlia Capmany y el activismo polifacético (en Breve historia feminista de la literatura española ) 

Bibliografia

Novelas:

• Necessitem morir. Barcelona: Aymà, 1952 / Barcelona: Proa, 1977
• L'altra ciutat. Barcelona: Selecta, 1955
• Tana o la felicitat. Palma de Mallorca: Moll, 1956
• Betúlia. Barcelona: Selecta, 1956
• Ara. Barcelona: Albertí, 1958/ Barcelona: Plaza & Janés, 1988
• Traduït de l'americà. Barcelona: Albertí, 1959
• El gust de la pols. Barcelona: Destino, 1962 / Barcelona: Edicions 62, 1986
• La pluja als vidres. Barcelona: Club Editor, 1963
• El desert dels dies. Barcelona: Occitània, 1966
• Un lloc entre els morts. Barcelona: Nova Terra, 1967 / Barcelona: Laia, 1979 / Barcelona: Edicions 62, 1984 / Barcelona: Proa, 1999
• Feliçment, jo sóc una dona. Barcelona: Nova Terra, 1969 / Barcelona: Laia, 1983 / Barcelona: Barcanova, 1994
• Vitrines d'Amsterdam. Barcelona: Club Editor, 1970
• Quim-Quima. Barcelona: Estela, 1971 / Barcelona: Laia, 1977 / Barcelona: Planeta, 1991
• El jaqué de la democràcia. Barcelona: Nova Terra, 1972 / Barcelona: La Magrana, 1987
• Vés-te'n ianqui. Barcelona: Laia, 1980 / Barcelona: Barcanova, 2006
• Lo color més blau. Barcelona: Planeta, 1983
• El cap de Sant Jordi. Barcelona: Planeta, 1988.

Narrativa breve:

• Com una mà. Palma de Mallorca: Moll, 1952
• Cartes impertinents de dona a dona. Palma de Mallorca: Moll, 1971
• Numnius Dexter Optatur, Papa de Roma. Barcelona: Tarot, 1971
• Coses i noses. Barcelona: La Magrana, 1980
• Fumar o no fumar : vet aquí la qüestió (amb Pere Calders). Barcelona: Destino, 1988
• Aquelles dames d'altres temps. Barcelona: Planeta, 1990
• De veu a veu: contes i narracions. [amb Montserrat Roig]. Barcelona: Cercle de Lectors, 2001
• Literatura infantil i juvenil
• Anna, Bel i Carles. Barcelona: Lumen, 1971
• Ni teu, ni meu. Barcelona: La Galera, 1972
• L'alt rei en Jaume. Barcelona: Aymà, 1977
• Àngela i els vuit mil policies. Barcelona: Laia, 1981
• El malefici de la reina d'Hongria o Les aventures dels tres patrons de nau. Barcelona: Barcanova, 1982
• Contes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993
• La rialla del mirall. Barcelona: Empúries, 1989

Teatro:

• Tu i l'hipòcrita. Palma de Mallorca: Moll, 1960
• Vent de garbí i una mica de por. Palma de Mallorca: Moll, 1968
• Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya. [amb Xavier Romeu i Jover]. París: Edicions * Catalanes de París, 1970 / Madrid: Moisés Pérez Coterillo, 1976 / Barcelona: Institut del Teatre-Diputació de Barcelona, 1992
• L'ombra de l'escorpí. València: Gorg, 1974
• El cavaller Tirant. Barcelona: Edebé, 1974
• Tirant lo Blanc. València: Eliseu Climent / 3i4, 1980
• Ca, barret! [amb Jaume Vidal Alcover]. Palma de Mallorca: Moll, 1984

Ensayo:

• Cita de narradors (amb Manuel de Pedrolo, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho i Josep M. Espinàs). Barcelona: Selecta, 1958
• Historias de Barcelona [fotografies de A. Basté]. Barcelona: Barrigotic, 1963
• La dona a Catalunya : consciència i situació. Barcelona: Ed. 62, 1966
• Dia sí, dia no : apunts sobre la nostra societat actual. Barcelona: Llibres de Sinera, 1968
• La dona catalana. Barcelona: Mateu, 1968
• Els vells. Barcelona: Mateu, 1968
• La joventut és una nova classe? Barcelona: Edicions 62, 1969
• El feminismo ibérico.. Vilassar de Mar: Oikos-tau, 1970
• De profesión mujer. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1971
• Salvador Espriu. Barcelona: Dopesa, 1972
• El feminisme a Catalunya. Barcelona: Nova Terra, 1973
• Poema i vers o El cor salvatge de Carles Riba. Barcelona: Institut d'Estudis Hel•lènics - Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona, 1973
• Carta abierta al macho ibérico. Madrid: Ediciones 99, 1973
• El comportamiento amoroso de la mujer .Barcelona: Dopesa, 1974
• La dona. Barcelona: Dopesa, 1976
• Cada cosa en el seu temps i lectura cada dia. Barcelona: Dopesa, 1976
• Subirachs o el retrat de l'artista com a escultor adult. Barcelona: Dopesa, 1976
• La dona i la Segona República. Barcelona: Ed. 62, 1977
• Temps passat, notícia d'avui: una història de Catalunya. Barcelona: Vicens Vives, 1978
• Dies i hores de la Nova Cançó. Barcelona: Abadia de Montserrat, 1978
• Antifémina (amb Colita). Madrid: Editora Nacional, 1978
• En busca de la mujer española. Barcelona: Laia, 1982
• Diàlegs a Barcelona: M. Aurèlia Capmany, Pasqual Maragall [conversa transcrita per Xavier Febrés]. Barcelona: Ajuntament de Barcelona-Laia, 1984
• Retrobar Barcelona [amb Jaume Sobraqués]. Barcelona: Lunwerg, 1986
• Fem memòria. El port de Barcelona. Barcelona: Lunwerg, 1990
• ¿Qué diablos es Cataluña? Madrid: Temas de hoy, 1990
• Barcelona entre mar i muntanya. Barcelona: Polígrafa, 1992

Dietarios y memorias

• Pedra de toc (2 vol.). Barcelona: Nova Terra, 1970 – 1974
• Dietari de prudències. Barcelona: La Llar del Llibre, 1981
• Mala memòria. Barcelona: Planeta, 1987
• Això era i no era. Barcelona: Planeta, 1989

Comic:

• Dona, doneta, donota (amb Avel•lí Artís-Gener). Barcelona: EDHASA, 1979

Obras completas:

• Obra completa (7 volums). Barcelona: Columna, 1993 – 2000 (edició a cura de Guillem-Jordi Graells)

Guiones:

• L'alt rei en Jaume. Televisió, 1977 – 1978
• La nina. Televisió, 1977-1978 [basat en Casa de nines d'Ibsen).
• Tereseta-que-baixava-les-escale. Televisió,, 1977-1978 [basat en el conte homònim de Salvador Espriu]
• Aquesta nit no vindrem a sopar. Televisió, 1978 – 1979
• La nit catalana. Televisió,, 1978-1979
• Temps passat, notícia d'avui. Ràdio, 1979
• Història de Catalunya, 1977-1978 (45 capítols). Ràdio. Edició en casset (1979).
• Les nits de la tieta Rosa. Televisió, 1980

Traducciones

Del francés

• BALZAC, Honoré de: L'última encarnació de Vautrin. Barcelona: Nova Terra, 1972
• DURAS, Marguerite: Un dic contra el pacífic [Un barrage contre le Pacifique]. Barcelona: Edicions 62, Col. El Balancí 2, 1965
• FOURNIER, Alain: El gran Meaulnes [Le grand Meaulnes]. Barcelona: Edicions 62, Col. El Trapezi 10, 1966
• KASSAK, Fred: Carambolades [Carambolages]. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla, 1963
• LAFONT, Robert: Història de la literatura occitana. Barcelona: Dopesa, Col. Pinya de Rosa 8 i 9, 1973
• PROUST, Marcel: A la recerca del temps perdut [À la recherche du temps perdu]. Barcelona: Columna, 1990-1991 [amb Jaume Vidal Alcover]
• SARTRE, Jean-Paul: Fenomenologia i existencialisme [L'existencialisme est un humanisme]. Barcelona: Laia, 1982
• SIMENON, Georges: Liberty Bar. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 28, 1965
• SIMENON, Georges: El gos groc [Le chien jaune]. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 48, 1966 / Barcelona: Àrea, 1989 / Barcelona: Columna, 1995
• SIMENON, Georges: La nit de la cruïlla. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla, 1966
• SIMENON, Georges: L'Ombra xinesa. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 54, 1967
• SIMENON, Georges: Maigret i el client del dissabte [Maigret et le client du samedi]. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 62, 1968
• SIMENON, Georges: Signat Picpus [Signée Picpus]. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 65, 1968
• STEWART, Terry: Mà forta [La belle vie]. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 2, 1963
• VÉRY, Pierre: El senyor Marcel de la funerària. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 19, 1964
• VÉRY, Pierre: Goupi Mans-Roges [Goupi Mans-Rouges]. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 16, 1964

Del italiano

• CALVINO, Italo: El baró rampant [Il barone rampante]. Barcelona: Edicions 62, Col. El Balancí 7, 1965 / Barcelona: Avui, 1995
• CASSOLA, Carlo: La tala del bosc [Il taglio del bosco]. Barcelona: Edicions 62, Col. El Trapezi 8, 1966
• CHIARINI, Luigi: Art i tècnica del film [Arte e tecnica del film]. Barcelona: Edicions 62, Col. A l'abast 13, 1967
• LIONNI, Lep: Frederick. Barcelona: Lumen, 1969
• PASOLINI, Pier Paolo: Una vida violenta [Una vita violenta]. Barcelona: Edicons 62, Col. El Balancí 32, 1967
• PAVESE, Cesare: La lluna i les fogueres [La luna e il falò]. Barcelona: Edicions 62, Col. El Balancí 12, 1965
• PIRANDELLO, Luigi: Aquesta nit improvitzem [Questa notte si recita a soggetto]. Barcelona: Institut del Teatre-Diputació de Barcelona, 1996
• PRATOLINI, Vasco: Crònica dels pobres amants [Cronache di poveri amanti]. Barcelona: Edicions 62, Col. El Balancí 1, 1965
• PRATOLINI, Vasco: Metel•lo [Metello]. Barcelona: Edicions 62, Col. El Balancí 15, 1966
• VITTORINI, Elio: Conversa a Sicília [Conversazione in Sicilia]. Barcelona: Edicions 62, Col. El Balancí 19, 1966

Del inglés

• CAIN, James M.: Doble indemnització [Double Indemnity]. Barcelona: Edicions 62, Col. La cua de palla 28, 1965

ALEKSANDRA KOLLONTÁI, revolucionaria, feminista y la primera mujer embajadora del mundo

Año nuevo, post nuevo! 

Empezamos 2014 con energía y entusiasmo en nuestro tercer año de existencia.
Y no de cualquier manera, sinó dedicando nuestra primera entrada a una mujer excepcional, Aleksandra Kollontái.  
Tanto su vida como su obra merecen ser recordadas, pero de entre toda su obra, me quedo con este concepto: "la revolución empieza dentro de casa". Y es que Aleksandra Kollontái tenia muy claro que la mujer, como madre, es la transmisora de los roles, las tradiciones y la cultura en una familia, así pues, dentro del hogar, las mujeres han de empezar su revolución, su camino hacia la igualdad, inculcando y enseñando a los miembros de su familia y a su descendencia la única verdad que nos hará libres, que hombres y mujeres somos iguales.

Aleksandra Kollontái fue una revolucionaria de primer orden. Fue la primera mujer que participó en un gobierno y la primera en ejercer la función de representante de su país en el extranjero. Pero destaca, sobre todo, por haber sido una de las figuras más importantes de la revolución rusa y por su aportación teórica y práctica a la lucha inseparable por el socialismo y la igualdad de la mujer. 

Nació en una familia aristocrática y fue educada por un instructor particular. Desde muy joven se interesó por el marxismo y estudió historia del trabajo en Zúrich, Suiza. Se afilió al Partido Obrero Socialdemócrata Ruso en 1899.

Participó en los acontecimientos revolucionarios de 1905, tras presenciar la matanza de obreros frente al Palacio de Invierno. Kollontai trabajó escribiendo artículos y organizando a las trabajadoras rusas. Tuvo que exiliarse a raíz de la publicación de un artículo titulado Finlandia y el socialismo en el que animaba a los finlandeses a sublevarse contra la ocupación rusa. Esto le dio oportunidad de viajar por toda Europa, entrando en contacto con diversos partidos socialistas en países como Alemania, Gran Bretaña o Francia.

Se opuso activamente a la Primera Guerra Mundial, por sus motivaciones imperialistas al servicio de la clase dominante. En este sentido participó en la Conferencia de Zimmerwald en 1915. En esta época también se unió a los bolcheviques y viajo por diversos países haciendo campaña contra la guerra.

Al desatarse los sucesos que desembocaron en la Revolución de Octubre Aleksandra Kollontai regresó a Rusia, donde fue elegida miembro del Comité Ejecutivo del Soviet de Petrogrado. Apoyó a Lenin en su visión de los soviets como organismos para el ejercicio del poder y la necesidad de superar la revolución burguesa con la revolución proletaria.

Pocos meses antes de octubre de 1917 fue elegida miembro del Comité Central del Partido y votó a favor de la insurrección y de la toma del Palacio de Invierno para construir así un Estado obrero.

Tras la toma del poder Aleksandra Kollontai fue elegida Comisaria del Pueblo para la Asistencia Pública. Fue una de las que más trabajaron para conseguir los derechos y libertades de las mujeres, modificando aspectos de las leyes que hacían a la mujer una subordinada del hombre, le negaban derecho al voto y la hacían ganar menos salario y trabajar en peores condiciones que los hombres. La Revolución consiguió poner las bases para igualdad real entre hombres y mujeres, liberalizando las relaciones familiares y sexuales. Se aprobó el divorcio y el derecho al aborto, y se otorgaba a las mujeres beneficios sociales en forma de salarios de maternidad, guarderías y hogares para los niños. Así mismo se desarrollaron campañas de información para dar a conocer a las mujeres sus nuevos derechos.

En 1918 Kollontai fue una de las organizadoras del Primer Congreso de Mujeres Trabajadoras de toda Rusia. De este congreso nació el Zhenotdel, un organismo dedicado a promover la participación de las mujeres en la vida pública, y en proyectos sociales, y de manera muy especial la lucha contra el analfabetismo. El Zhenotdel tenía su propia revista llamada Kommunistka (Mujer Comunista) y Kollontai era parte de su Consejo editorial. Todo este esfuerzo que consiguió poner las bases para el surgimiento de la mujer nueva en toda Rusia.

En 1921 la Kollontai fue cofundadora de la Oposición Obrera, que encabezó con el dirigente de los trabajadores metalúrgicos Alexander Shliápnikov, la cual formuló las consignas de entregar la dirección de la economía un Congreso de productores y establecer la dirección de las empresas y fábricas por los sindicatos y elegir a los principales administradores por los trabajadores. El Congeso del partido ordenó disolver este grupo, decisión que fue apelada inútilmente ante la Internacional Comunista.

Kollontái en su despacho de la Embajada Rusa de Suecia 1934

Alexandra Kollontai quedó marginada y perdió su influencia política. En 1923 pasó al servicio diplomático. Fue nombrada embajadora de la Unión Soviética (primera mujer embajadora de la historia) en Noruega y posteriormente en Suecia y México.. También formó parte de la delegación soviética en la Sociedad de Naciones. Este exilio dorado la salvó, primero de las deportaciones que a partir de 1927 que afectaron entre otros a sus compañeros de la Oposición Obrera y a la Oposición de Izquierda y luego, en la década siguiente, la salvó de morir ejecutada cuando, uno a uno, los antiguos dirigentes bolcheviques corrieron esa suerte.

Entre tanto, Stalin revocó parte de las medidas que les garantizaban la plena igualdad de la mujer y su emancipación completa. Fueron penalizados nuevamente la homosexualidad (1934) y el aborto (1936); se reactivó la propaganda en favor de la familia; y se reintrodujo la educación separada entre los sexos; el divorcio no se prohibió, pero se cobró por los trámites e hizo mucho más difícil; la moral tradicional volvió a imponerse en la relaciones familiares y personales. Fue sólo la masiva participación de las mujeres soviéticas en la guerra contra el nazismo la que les devolvió los derechos conculcados.

Alexandra Kollontai es recordada como uno de los paladines del movimiento feminista.

Para saber más: 


Libros y obras de A. Kollontái 

Biografia d'Aleksandra Kollontái 

History : Alexandra Kollontai 1872-1952 

Movement women workers in Russia, Alexandra Kollontai 

Indira Gandhi, líder, estretega, pensadora i política

 Indira Gandhi
इन्दिरा प्रियदर्शिनी गान्धी

Indira Priyadarshini Gandhi , va néixer a Nova Delhi el 1917. Va ser l'única filla de Kamala Nehru i Jawaharlal Nehru, heroi naciconal i primer ministre de l' Índia. Va adoptar el cognom dels seu marit, Feroze Gandhi, sense parentiu amb Mahatma Gandhi. 

Va començar la seva carrera política com aliada del seu pare, però a la seva mort, es va convertir en la seva hereva política, i en una de les dones amb més poderoses de l' Índia.

Tot i ser filla d'una família important, Indira Gandhi va tenir una infancia difícil, marcada pels contants atacs i pressions a les que es veia sotmés el seu pare, polític independentista.

 

Una jove Indira Gandhi

El 1938 ingressa al Partit del Congrés, on va participar activament en la lluita per la independència de l'Índia, dirigida pel llegendari Mahatma Gandhi.

Quan es va aconseguir la independència, l'Índia va passar a tenir un sistema polític-governamental controlat per la família Nehru, així doncs Jawaharlal Nehru va esdevenir Primer Ministre del país. Dins aquest context sorgeix la fígura d' Indira, la qual es va convertir una la figura clau de suport del seu pare. Es va mudar amb ell a la residència presidencial, i va acompanyar-lo en tots els seus viatges, coneixent als principals polítics de l'època, i desenvolupant un rol important com a figura pública.

El 1959 va esdevenir la Líder del Partit del Congrés. I el 1964, quan mor el seu pare es nomenada Ministra d'Informació i Radiodifusió, càrrec que exercirà fins el 1973. Però la prematura mort del primer ministre Shastri el 1966, la va impulsar a convertir-se en Secretària General del Partit del Congrés, i per extenció en Primera Ministra de l'Índia.Va exercicr de Presidenta del Partit i de Primera Ministra durant 15 anys.

Va ser una gran estratega i pensadora, que va ocupar una posició molt elevada per una dona en una societat tan patriarcal. Va saber aprofitar aquesta situació, i utilitzar tots els mitjans al seu abast disponibles per consolidar el seu poder i autoritat com a primera ministra, i com una de les dones més poderoses del món.

Com a líder, va portar l'Índia a la industrialització i va recolzar la independència del Pakistan Oriental. Durant el seu govern va mantenir bones relacións amb l'Unió Soviètica, però en canvi va mantenir una relació distant amb els Estats Units, per la seva política d'esquerres. Indira va lluitar contra el nacionalisme sij al Panyab (que volien un estat confesional sij). Per sofocar aquesta revolta va organitzar una maniobra militar, que va provocar un enfrontament entre militars i nacionalistes i va deixar centenars de morts civils, i un gran malestar en la minoria sij.

El 1984, quan anava a una entrevista amb l'actor Peter Ustinov va ser assassina pels seus guardaespatlles, va rebre 31 impactes de bala. Els guardaespatlles formaven part de la minoria sij, i van ser abatuts poc després.

Per saber-ne més:

Indira Gandhi, el perfil de una gobernante

Indira Gandhi a la Wikipedia

Curiosistats: 

Indira Gandhi i el Sanpaku

Bibliografia:

Indira Gandhi de Paola Capriolo, ed. Laberinto, 2011, Madrid.

Asunción Cruañes Molina

Os recomiendo este breve articulo sobre Asunción Cruañes, dirigente socialista y pionera del movimiento feminista en España. Desde Mujeres del Mediterraneo le dedican este homenage:

Asunción Cruañes

mujer del mediterraneo: Asunción Cruañes Molina:  Asunción Cruañes Molina (n. Jávea, Alicante, 1925- Alicante, 2012),  es una histórica dirigente socialista alicantina y pionera en e...

Para saber más:


Sin ellas no hay democracia

El movimiento feminista en España en los años 70. Carmen Martínez, Purificación Gutiérrez y Pilar López (ed).Cátedra, Instituto de la Mujer 2009.


El Largo camino hacia la igualdad : feminismo en España 1975-1995 : [catálogo de la exposición].
Peu d'impremta    [Madrid] : Ministerio de Asuntos Sociales, Instituto de la Mujer, 1995.

FREDERICA MONTSENY MAÑÉ. La primera dona ministra de l'Europa Occidental.

Federica Montseny i Mañé (Madrid 12/02/1905- Tolosa 14/01/1994) va ser una líder anarquista espanyola, ministra durant la Segona República Espanyola i la primera dona ministra de l'Europa Occidental.

Frederica Montseny Mañé

A Frederica Montseny, Barcelona encara no li ha fet l'homenatge que es mereix, a pesar que ha estat una de les dones més emblemàtiques del nostre segle XX i, a pesar que, fins al 1939, la major part de la seva vida la va desenvolupar a Barcelona. Va ser "La première femme ministre de l'Europe", com commemora l'Allée Frederica Montseny que Toulouse li va dedicar després de la seva mort, ocorreguda a França a principis del 1994. Barcelona només ha donat únicament el seu nom a uns jardins Frederica Montseny, al Guinardó.

Filla dels també anarquistes Joan Montseny (Federico Urales) i Teresa Mañé i Miravet (Soledad Gustavo), dos coneguts mestres llibertaris propulsors de l'escola racionalista de Francesc Ferrer i Guàrdia i editors de La Revista Blanca, una publicació destacada dins el pensament llibertari espanyol durant el primer terç del segle XX. La seva educació va ésser impartida per la seva mare i la va completar d'una manera autodidacta llegint literatura o teatre, tant fossin clàssics com obres contemporànies. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. 

Amb 18 anys ja defensava clarament l'anarquisme, edat a la qual va publicar el seu primer article a Solidaridad Obrera. D'aleshores ençà no va parar d'escriure col·laborant freqüentment amb La Revista Blanca i en les seves col·lacions de narrativa La Novel·la Ideal i Voluntad. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera va escriure tres novel·les centrades en l'emancipació femenina: La Victoria, El hijo de Clara i La indomable.

Ja llavors defensava la igualtat entre sexes dins d'una societat sense Estat ni capital. Es desmarcava de les feministes de la seva època que solament pretenien un reconeixement polític de la dona dins la societat capitalista.

"la pasionaria anarquista"

Per  alguns dels seus biògrafs va ser la militant més impetuosa i exultant de la segona república espanyola. Les seves opcions polítiques, arriscades sempre, a la clandestinitat o al descobert, van portar-la a acceptar càrrecs de direcció, primer a la CNT, després a la FAI i en el govern republicà ja durant la guerra civil. A més de líder destacada va ser una escriptora molt prolífica en multitud de gèneres literaris. Articles, novel·les, tríptics, autobiografia i memòries. De fet, pot afirmar-se que mai va deixar d'escriure. 

Ministres del govern de Largo Caballero

Entre els mesos de novembre de 1936 i maig de 1937, Federica es va fer càrrec del Ministeri de Sanitat i Assistència Social en el govern del socialista Francisco Largo Caballero. La seva tasca en el govern es va veure limitada per la curta durada del seu mandat. No obstant això, en pocs mesos planejà llocs d'acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei de l'avortament a Espanya. Pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El seu projecte de llei de l'avortament va rebre l'oposició d'altres ministres del govern i va deixar-se de banda quan Federica va sortir del govern a causa dels Fets de maig de 1917. El dret a l'avortament no seria reconegut a Espanya fins cinquanta anys després.

Frederica durant un miting

El 1938, després de la caiguda del govern de Largo Caballero, presidí el 1er comitè d'enllaç CNT-UGT i fou la responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris. Va defensar el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) de les acusacions de traïció fetes per part dels dirigents del PSUC i el PCE. També va intercedir entre les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT pel control de l'edifici de Telefònica a Barcelona.

A l’acabar la Guerra, es va exiliar a França continuant amb el seu treball sindical a laCNT. Va haver de fugir dels nazis i es va refugiar a Borgonya on la van detenir. El govern de Madrid va sol·licitar l’extradició, però la van denegar perquè estava embarassada.

Carnet de Frederica Montseny

De la seva vida personal, cal remarcar que un dels fets que la va marcar més profundament va ser la mort d’una de les seves filles. Segons el testimoni d’una de les seves filles. Frederica va renunciar a la seva vida de mare i esposa per poder dedicar-se completament a la seva carrera política i a la lluita per l’alliberament de la dona. En aquesta línea va publicar varies obres: La dona, problema de l’home; Cent dies en la vida d’una dona; Crònica de la CNT; L’anarquisme i Els meus primers quaranta anys.

No va deixar mai França, perquè hi vivien els seus fills i els seus nets. De manera que va ser una de les pioneres a l’hora de combinar la vida familiar i laboral, en uns temps en que era l’excepció més que la norma entre les dones espanyoles.

Per la seva personalitat, les seves idees i la seva intensa dedicació política, se la coneixia amb el sobrenom  de “la pasionaria anarquista”. I en l’àmbit íntim d’amics i familiar, era coneguda com “la lleona”.

Va morir als 89 anys a Toulouse

El 1977 va retornar a l' Estat Espanyol per a la reconstrucció del sindicat ara en territori espanyol. Ni l'exili ni els seus problemes de visió van impossibilitar-la en la propaganda i difusió dels ideals llibertaris que defensava. Va morir el 1994 a la ciutat de Toulouse .

Per saber-ne més:

Frederica Montseny: la indomable 

Conferència Barcelona 
Obres de Frederica Montseny (Catal·leg de Lectura Pública)
Biografia breu 

MONTSERRAT ROIG FRANSITORRA

Va néixer a Barcelona, filla de Tomàs Roig escriptor i advocat i Albina Fransitorra, defensora de les idees feministes.

Després de l’ institut es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual on va conèixer la seva gran amiga Maria Aurèlia Capmnay.

Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany

El 1966 va participar  a l’anomenada “caputxinada”, una sèrie d’actes reivindicatius que es van realitzar amb motiu de l’assemblea del Sindicat d’Estudiants de la UB.

Imatge d'arxiu, caputxi entran a la Universitat de Barcelona

El 1968 s’afilia al PSUC, on va conèixer Manuel Vázquez Montalban, amb el que es convertirien en grans amics.

Va treballar en diverses publicacions. El 1970 comença a treballar coma periodista per la revista Serra d’Or. Aquell mateix any abandona la militància del PSUC per que estava descontenta amb el funcionament intern del partit. Aquell mateix any va néixer el seu fill i es va separar del seu marit.

Va participar en la tancada d’intel·lectuals i artistes al monestir de Montserrat per protestar contra el “proceso de Burgos”.

Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió.

El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen.  La seva segona novel·la, El temps de les cireres, guanya el premi Sant Jordi de 1976.

Presentació del llibre Els catalnas als camps nazis

El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). 

Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986).  ¿Tiempo de mujer? (1980) y Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1982).

 Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona. La literatura de Montserrat Roig és un exponent vigorós del moviment feminista de l’època, de l’esquerranisme social, polític i antifranquista, i de la Barcelona urbana. L’hora violeta és una de les seves novel·les  més conegudes.

El 1990 se li diagnostica un càncer, i mor un any més tard. Les seves obres s’han traduït a 11 idiomes.

"El feminisme és la lluita per aconseguir una nova identitat humana a partir del fet biològic d’haver nascut dona, es aconseguir, juntament amb els homes, una nova i superior categoria: la de persones”.

MONTSERRAT ROIG. El Feminismo.

BIBLIOGRAFIA 

• Ramona, adéu! (1972)
• El temps de les cireres (1977)
• L'hora violeta (1980)
• L'òpera quotidiana (1985)
• La veu melodiosa (1987)

• Els catalans als camps nazis (1977)
• L'agulla daurada (1985)
• L'autèntica història de Catalunya (1990)
• Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991)
• Un pensament de sal, un pessic de pebre : dietari obert (1992)

• Premio Víctor Català 1970 por Molta roba i poc sabó (Mucha ropa y poco jabón).
• Recull-David Puig i Llensa de narración 1970 por Aquella petita volta blava (Aquella pequeña bóveda azul).
• Premio Sant Jordi 1976 por El temps de les cireres (Tiempo de cerezas).
• Premio Crítica Serra d'Or de reportaje histórico 1978 por Els catalans als camps nazis (Los catalanes en los campos nazis).
• Premio de Literatura Catalana de la Generalidad de Cataluña 1986 por L'agulla daurada (La aguja dorada).

 Per saber-ne més:

Neus Català i Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis" (1977)

Mujeres extraordinarias, mujeres comprometidas

El llegat de Montserrat Roig a TV3: