jueves, 3 de mayo de 2012

YOKO ONO. L'artista famosa més desconeguda del món.


Sempre relacionem el nom de Yoko Ono amb el de John Lennon. Però Yoko Ono existia molt abans de conèixer en John. De fet es van conèixer en una galeria on ella exposava la seva obra, quan ja era una artista establerta, exploradora d’allò irreverent, d’allò conceptual i de la interpretació. A partir de la seva unió amb Lennon, la carrera artística i pública de Yoko Ono va patir una profunda transformació, i es va convertir en una figura molt popular, valorada més per la seva relació amb el músic que per la seva activitat artística, que va quedar eclipsada. El propi Lennon deia que Yoko era la artista famosa més desconeguda del món”.

Sense cap mena de dubte, Yoko Ono és una de les artistes més excepcionals del panorama artístic contemporani durant l’època dels seixanta i setanta. Quan encara era minoritari la presència femenina en la avantguarda de l’art contemporani. Un paper protagonista i realment influent en la gestació i desenvolupament de les tendències més carismàtiques de l’art d’avantguarda del moment: art conceptual i el moviment Fluxus.
 
Podem afirmar amb tota seguretat que és la primera vegada en la història, que les dones tenen un paper tant actiu en la creació d’un moviment. Els seus treballs no només van ser paral·lels als dels altres membres del grup, liderat per l’artista lituà Georges Maciaunas, sinó que en molts casos van suposar les bases sobre les quals posteriorment es desenvoluparia el Performance Art tal i com el coneixem avui en dia. A més a més de ser, en molts casos les pioneres de l’art protofeminista.

Els Chambers Concerts, també anomenats Chambers Music Series, que són considerats com els catalitzadors inicials més importants del moviment Fluxus, van ser organitzats per Yoko Ono al seu àtic-apartament situat a Chambers Street de Nova York.
"Solo for Double Bass" primer concert Fluxus

 La seva biografia artística l’acredita com una dona independent, segura en els seus principis ètics i estètics, exploradora dels processos de creació més variats i dels llenguatges expressius: compositora, cantant, poeta, performance, creadora de pel·lícules i vídeos experimentals; on sempre ha vorejat els límits  i els ha traspassat sense por.
El diàleg, tant amb l’espectador i com amb l’obra, és un element capital de les propostes estètiques i reflexives de Yoko Ono.

Les obres conceptuals que ha elaborat al llarg de la seva biografia artística necessiten de la participació de l’espectador per completar-se. Un fort compromís ètic i estètic amb valors universals de pau, justícia i llibertat han estat expressats per l’artista coherentment, no tan sols en les famoses accions pacifistes realitzades amb el seu marit John Lennon contra les guerres de Vietnam i Corea, si no també en cada un dels seus projectes que ha iniciat fins al dia d’avui.
"8 dies ficats al llit per la pau" performance protesta 1969

És autora de pel·lícules com Cut Piece, Fly i Bottoms. En col·laboració amb el seu espòs John va crear peces com el cartell “La guerra ha acabat/si vostés volen” i films com Apotheosis, Clock, Freedom Films i Imagine. Per la Bienal de Venècia va disenyar La memòria d’Antón, una instal·lació artística amb la qual fa un homenatge a la vida de les mares a través de la mirada d’un fill, Antón, un ésser totalment imaginari.

La memòria d'Anton (instal·lació)

En Trance i Ex It són una síntesi del pensament de l’artista i de la concepció formal d’un art creat per sentir-lo i viure’l directament. Ambdós projectes poden ser considerats, indistintament, com un conjunt unitari compost de diverses accions i instal·lacions seleccionades i integrades segons un únic argument, fet que li atorga múltiples i variats nivells de lectura i interpretació, o bé com una sèrie oberta d’obres que mantenen cada una d’elles , la seva pròpia autonomia tot i conviure una contiguament a l’altra.

L’any 2009, La Biennal de Venècia va distingir Yoko amb un Lleó d’or per la seva trajectòria. L’organització de la Biennal de l’Art va elogiar la seva figura i la seva obra. I la va definir com “la figura clau de l’art de la segona postguerra mundial i com la pionera de l’art conceptual”.
A propòsit d’aquest premi, va ser entrevistada per la revista Art. L’entrevista es va centrar exclusivament en la seva carrera artística. En aquesta entrevista, Yoko va confessar que se sentia emocionada al veure reconeguda la seva trajectòria artística després de 50 anys amb el Lleó d’or de la Biennal de Venècia, i alhora sorpresa, ja que segons ella, era tradició criticar la seva obra en els món de l’art. 
2009 premi Lleó d'Or de la Biennal d'Art de Venècia

Durant diverses dècades havia observat com els seus col·legues masculins cridaven més l’atenció que ella amb treballs similars, i com s’escampaven nombroses mentires sobre ella i el seu marit per tot el món. També explica perquè des de les seves primeres obres, trobem un punt de vista feminista. Segons la pròpia Yoko Ono: “Sóc feminista perquè sóc persona. Allò que et fan hauria de consternar-te. Moltes persones solament són meitat persones perquè tenen por de fer. Jo faig tot això per ésser una persona complerta”.

Per saber-ne més:
Cut Piece (performance) 
Yoko Ono: la gran artista desconocida 

Facebook.com/yokoonopage/

martes, 24 de abril de 2012

VICTORIA KENT SIANO


 Va néixer el 6 de març 1898, va fer els seus estudis elementals a casa amb professors particulars, i sota la supervisió de la seva mare. Després va assistir a l’Escuela Normal de Maestras, i el 1917 es va traslladar a Madrid per estudiar Batxillerat a l’Instituto Cisneros. Quan va obtindre el batxillerat entra a la Facultat de Dret el 1920, on va cursar la carrera com alumna no oficial  fins que es va llicenciar el juny de 1924.
Segell commemoratiu

Des de que va arribar a viure a Madrid, es va allotjar a la Residencia Femenina de Estudiantes, que dirigia la Senyora Maria de Maeztu, i es va pagar els estudis fent classes particulars i a l’Institut-Escola d’Ensenyament Secundari (també dirigit per la Senyora Maria de Maeztu).

Va entrar a formar part del Col·legi d’Advocats el gener de 1925, cosa que va representar tota una fita en aquells temps, i tot i que en un principi no tenia interès a exercir la seva professió davant dels tribunals, l’1 de maig d’aquell any va intervenir com advocada defensora per primer cop.
Victoria Kent amb la toga d'advocada


Però no va ser fins cinc anys més tard, el 1930 quan el nom de Victoria Kent apareix en la premsa nacional i internacional, ja que va ser nombrada lletrada del Senyor Álvaro de Albornoz, un dels instigadors de la revolta republicana de Jaca. I es converteix en la primera dona que actuava davant del Tribunal Suprem de Guerra i de la Marina, a tot el món.

Va aconseguir l’absolució del seu client. Aquest èxit li va donar un gran prestigi durant els primers anys de la República.

Victoria Kent flanqueada por el presidente de la República, Niceto Alcalá Zamora y Álvaro de Albornoz, en Madrid en 1931.

Com a membre del partit Radical Socialista, va ser candidata a les Corts de Madrid. Va ser escollida i juntament amb Clara Campoamor, va ser diputada de les Corts Constituents de 1931.

Banquete a Victoria Kent, entre otros asistieron, Indalecio Prieto, Fernado de los Rios y Álvaro Albornoz. 25 de febrero de 1932
Les seves intervencions al Parlament van ser escasses, i una de les més recordades va ser el seu discurs en contra del vot femení, seguint la disciplina de partit.

Paral·lelament a la seva tasca de parlamentaria, i com a membre de la Real Acadèmia de Jurisprudència i Legislació, dur a terme el que ella recordarà com la “tasca més important de la seva vida”. Continuant amb les tasques que havia iniciat la seva predecessora, Concepción Arenal, es va dedicar de ple a la reforma de les presons españoles, sota el criteri de que les societats estan obligades a recuperar els delinqüents com a persones actives:

-      Va establir permisos per als presos (3r grau)
-      Va tancar 114 centres penitenciaris que estaven en mal estat
-      Va substituir les celes de càstig per les d’aïllament
-      Alliberar els majors de 70 anys, sempre que juressin que portarien una vida digna.
-      Va crear la presó de dones de las Ventas, prescindint de les monges que les explotaven, i creant la secció femenina del Cos Auxiliars de Presons.
-      Va eliminar l’ús de grillons.
-      Va crear el famós “bis a bis” per evitar les relacions homosexuals, i de pas les malalties de transmissió sexual.
Victoria Kent amb recluses i els seus fills

La seva tasca va ser de vital importància per l’evolució del sistema penitenciari espanyol. Totes aquestes mesures van donar a Victoria Kent una gran popularitat, tot i que no tenia un caràcter gaire agradable. Ja que era una dona, amb un gran caràcter, clara, tallant, decidida i molt treballadora.
Homenaje a Victoria Kent. En Ciempozuelos dse descubre una lápida que da el nombre a la Directora General de Prisiones en una calle. 13 de septiembre de 1931

El 1936, va tornar a sortir escollida coma diputada del Frente Popular, tot i que els dies d’aquest Parlament van ser escassos. Amb l’arribada de la Guerra Civil del 36, se li concedeix el càrrec de Primer Secretari de l’Ambaixada d’Espanya a Paris, i la seva principal tasca va consistir en buscar asil als nens exiliats a França.

Més tard, en plena II Guerra Mundial, va col·laborar activament en la sortida de refugiats espanyols ca a Amèrica. I curiosament, ella no va poder fugir i va restar a Paris amagada durant els quatre anys d’ocupació nazi. El seu Passaport li reconeixia el paper que havia tingut durant la República, i el govern de Franco va emetre una ordre de busqueda i captura. Aquest període de la seva vida, el va recollir posteriorment en un dels seus llibres: Mis cuatro años en Paris(1948).
 
Al finalitzar la guerra a Europa, viatja a Mèxic on es nombrada Directora de l’Escola de Capacitació per al Personal de Presons.

L’any 1950, es trasllada a Nova York, on entra a formar part de la Secció de Defensa Social de les Nacions Unides.

L’any 1954, funda la revista Ibérica, en la que publica les noticies que arriben des d’Espanya per als exiliats espanyols residents als Estats Units.
Victoria Kent arribant a Espanya el 1977

Encara que va viatjar a Espanya el 1977, va tornar a Nova York on va viure fins a la seva mort el 1987.

Enllaços d'interès: