L'ofici de trementinaire va ser una activitat exclusiva de les dones de la vall de La Vansa i Tuixent, a la comarca de l'Alt Urgell, que es va desenvolupar durant el segles XIX i XX. Exercida majoritàriament per dones, tenia com a objectiu complementar l'economia domèstica de la família i aportar-ne liquidesa en forma de diners en un context on els intercanvis monetaris eren escassos. El comerç va permetre les trementinaires disposar de moneda pel pagament de deutes, redempció de préstecs, pagaments per reducció del servei militar o dots dels “cabalers” (germans o germanes de l’hereu o la pubilla). Les trementinaires solien pertànyer a les famílies més pobres de la vall, ja que les classes més acomodades no necessitaven enviar fora les seves dones.
Les trementinaires es dedicaven, en paraules seves, a "anar pel món". Es desplaçaven per Catalunya seguint uns itineraris prefixats amb la finalitat de vendre la trementina, herbes remeieres i altres productes de muntanya. Venien té de roca, corona de rei, escabioses, serpolet, orella d'ós, milifulla, bolets secs, oli d'avet i de ginebre. La trementina era el seu producte principal i el que les va donar nom. La venien per desinfectar ferides de persones i animals. Es tracta d’una substància que s'extreu de la resina dels pins, i l'ungüent es fabrica afegint-hi pega grega i oli d'oliva. Malgrat el seu prestigi, envoltat de misteri, les trementinaires no sortien de casa amb el producte fet: compraven part dels ingredients a les drogueries al llarg del seu viatge i preparaven la trementina "in situ", amb la qual cosa s'estalviaven carregar la pomada durant tot el trajecte.
La mercaderia la guardaven en bosses de tela fàcils de carregar durant el viatge. Les bosses, grans com farcells, van crear la figura de la trementinaire, que era reconeguda així a tots els llocs per on passava. Altres elements típics de la seva indumentària eren una petita bossa per la roba i els diners, les llaunes on portaven els olis (d'avet i de ginebre, i la trementina), el podallet per tallar herbes, i una petita romana de ferro per pesar els productes.
Racó del Museu de les Trementinaires |
Els viatges de les trementinaires tenien també com a objectiu comprar o obtenir objectes i recursos que no eren accessibles a muntanya. Com diu l'antropòleg Joan Frigolé "anar pel món fou una de les estratègies adaptatives d'una pagesia de muntanya amb una economia d'autoconsum".
Trementinaires en ruta |
El desembre de 1998 es va inaugurar a Tuixen el Museu de les Trementinaries, un homenatge a aquestes dones valentes i una nova contribució “post mortem” a les transformacions econòmiques, culturals i socials de La Vansa.
Sofia Montaner i Arnau (1908-1996) del poble d'Ossera va ser la darrera trementinaire. Va començar a anar pel món amb la seva avia i després amb la seva mare. També va anar a servir a Terrassa. El seu pare tenia un ramat però el va perdre durant la guerra. L'any 1936 es va casar amb Miquel Borrell que era del mateix poble, fill de trementinaire. En Miquel havia anat pel món amb la seva mare perquè aquesta no tenia cap filla que l’acompanyés. El seu pare treballava al bosc i anava a segar. En Miquel també va fer durant molt de temps de segador i de llenyataire.
Després de la guerra, la Sofia va anar pel món amb la seva sogra, amb les dues filles grans separadament, amb noies llogades, amb una dona del seu poble de la mateixa edat, i finalment amb el seu marit, amb qui va viatjar fins 1982. Aquest és un dels pocs casos en què un home va exercir l'ofici. Sofia va fer el darrer viatge el 1984, quan comptava 73 anys.
Per saber-ne més:
Museu de les Trementinaires
El escarabajo verde: Memoria de trementina
Trementinaires i herbes remeieres (Blog)
Festa de les trementinaires de la Vall de la Vansa i Tuixén a Josa i Tuixén
Revista Cadí-Pedrafoca, núm. 6, Dossier Dones: Les Trementinaires
Bibliografia:
- Joan Frigolé Reixach, “Dones que anaven pel Món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de la Vansa i Tuixent”, Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Barcelona, 2005.
- Maria Àngels Bonet, “Remeis antics. Les Trementinaires”, Amindola, núm. 40 (11-13 agost 2000).
- Mireya Folch Serra, “Voices of the place: dialogical landscape in the Catalan Pyrenees”. Tesis Departament de Geografia Queen’s University Ontario Canadà, 1990.
- Jordi Pasques, “Lo Miquel i la Sofia, trementinaires d’Ossera”. Enregistrament videogràfic (Ossera, 11 de juliol de 1989).
4 comentarios:
Vaig escoltar per primer cop el mot trementinaira quan vivia a la Seu d'Urgell!! grans dones també!
Si! formen part del folklore i la cultura de les montanyes... com els minairons o les dones d'aigua...
Publicar un comentario