La situació de les dones durant els darrers anys de la Dictadura

El desenvolupament econòmic iniciat a finals dels anys 50 i la conseqüent modernització i obertura del país també va influenciar de forma significativa la vida de les dones espanyoles.

El nivell educatiu es va incrementar de forma important. Algunes dades mostren clarament aquesta evolució. La taxa d’analfabetisme va passar del 23% el 1940 al 12% el 1970. Durant els anys 60 es va generalitzar l’entrada de les dones al sistema educatiu: el 45% de l’alumnat de secundària  i el 26% de l’universitari ja eren dones.

Tot i que es van mantindre algunes pràctiques discriminatòries com l’assignatura del Hogar, la millora del nivell educatiu i la emigració massiva a les ciutats van portar un canvi espectacular en la situació de les dones.

Responent a les necessitats de la nova economia desenvolupada del país, la dictadura va haver d’anar arraconant poc a poc el model tradicional de la dona. La incorporació massiva al treball, tot i les seves limitacions va donar lloc a l’aparició d’un nou model de dona, cada cop més allunyat dels ideals tradicionals de la església catòlica i la sección femenina.

Com en tants aspectes, la història dels darrers anys del franquisme en lo relatiu a les dones es la història d’un creixement desfase entre la realitat social i la legislació de la dictadura. A finals dels 60, l’home seguia essent el representant legal de la dona en molts casos. La dona continuava necessitant l’autorització del marit per exercir el comerç, administrar bens, ser tutora i inclús per tenir un treball remunerat.  Amb els precedents de creixement del moviment de protesta a Europa i de les experiències feministes als estats units, neix a Espanya els darrers anys del franquisme el moviment de dones. Com no podia ser d’una altra manera donat el context històric i polític, el feminisme apareix profundament vinculat a la oposició política al franquisme i a la lluita per la democràcia.  

Diverses corrents s’entrecreuen en aquest moment històric:

-       la lliberal, representada pel Seminario de Estudios Sociológicos de la Mujer, entitat lligada al catolicisme progressista i a la revista Cuadernos para el Dialogo.

-       La socialista, representada per persones com Maria Aurèlia Capmany.

Maria Aurèlia Capmany

-       La comunista, representada pel Movimiento Democrático de Mujeres.

Totes, coincidien en una sèrie de reivindicacions bàsiques:

-       Incorporació de la dona al treball (guarderies per facilitar la conciliació familiar i labora, igualtat de salaris a igual treball)

-       Major accés a l’ensenyament

-       Control de la natalitat

-       Igualtat jurídica

La mort del Dictador el 1975, va precipitar la consecució de gran part d’aquestes demandes.

Repressió de les dones republicanes durant la dictadura

No obstant, la realitat de la dona espanyola durant els anys quaranta i cinquanta no pot entendres simplement a través de les institucions com la Sección Femenina i l’església catòlica o a traves de la legislació de la dictadura.

 Als marges de l’Espanya oficial, la condició femenina es desenvolupa sota enormes dificultats. Per un costat trobem a les capitals algunes dones de classe mitjana que vivien la vida més influenciades per les pel·lícules de Hollywood que per la propaganda del règim. I per l’altra banda  les dones dels derrotats en un marc de repressió i misèria, intentant sobreviure al marge de la “mujer oficial” del règim.   

Detingudes per ser familiars de polítics i sindicalistes

Pressó de Dones de Les Corts

Moltes dones van anar a la presó per ser mares, espose o germanes de polítics i sindicalistes. De tots els perdedors de la guerra civil espanyola, qui més va perdre van ser les dones republicanes. Els hi van prendre els drets que havien aconseguit durant la Segona República. I els vencedors es van encarregar de castigar-les cruel e innecessàriament. 

"Las rapadas" com es coneixia a les republicanes represaliades

Cal recordar que decenes de milers de dones van ser detingudes a l’acabar la guerra i més d’un miler van ser afusellades, condemnes de 30 anys (fins i tot a dones de 70 anys) i pena de mort.

Per saber-ne més:

 UNED. Historia viva. Mujeres bajo el franquismo. 31/01/2014

La represión franquista contra la mujer. La Historia que llevamos (Crónica popular, 30/07/2012).

La doble represión de las mujeres en las carceles franquistas ( Publico.es) 

Las dimensiones de la "represeion sexuada" durante la dictadura franquista. Irene Abad (Dossier Guerra Civil: las represiones de la violencia) 

Vae victis: ¡Ay de las vencidas! (La represión franquista sobre las mujeres republicanas)  

La llarga posguerra, la situació femenina als anys 40 i 50

El triomf del "bando nacional" a la guerra civil va suposar un verdadera contrarevolució en tot allò relatiu a la condició social política i jurídica de la dona. La tornada enrere iniciada amb la guerra civil va continuar i es va accentuar en els anys de la postguerra.

L’abolició de la legislació reformis republicana (llei del matrimoni civil i llei del divorci, i tornar al Codi Civil de 1889 van ser el reflex jurídic del retorn a un model de societat patriarcal en el qual la dona habia de limitar-se al seu paper domèstic, i al rol històric de “dona-esposa-mare”.

Premis a les famílies nombroses

La legislació franquista, com correspon al nacional catolicisme  que inspirava ideològicament al règim, va ser natalista. Premis de natalitat, subsidis familiars, avantatges per les famílies nombroses eres mesures que intentaven animar la procreació en un país que havia sofert importants pèrdues demogràfiques durant la guerra i la postguerra, i en el que era difícil per a les famílies mantenir tota canalla.

Aquesta política natalista es va concebre en el marc d’una visió tradicional de la familia. Es tractava de forçar a la dona a abandonar el treball al casar-se i se li va pohibir per llei exercir determinats treballs qualificats (jutges, diplomàtics, notaris...). La dona casada que treballava no tenia dret a cobrar els subsidis familiars ni el “plus” familiar. Sol els pares de família tenien dret a cobrar-lo.

El model franquista es va completar amb la dura penalització de l’avortament i la reforma del Codi Penal de 1944 re introduint els articles discriminatoris referits a l’adulteri, el concubinat i els crims passionals.

Classes de la Sección Femenina

"Guia de la buena esposa", material didàctic de la Sección Femenina

La Sección Femenina, part integrant del Movimiento, va quedar com a principal organització femenina del país. La visió de la dona que proclamava queda molt clara a la concentració en homenatge al Caudillo que es va celebrar a Medina del Campo recent acabada la guerra: “la única mision que tiene asignada las mujeres en la tarea de la Patria es el hogar”.

La organització presidida per Pilar Primo de Rivera intentava exercir el seu control sobre les dones espanyoles a traves de diversos medis. El Servicio Social, instaurat durant la guerra, i obligatori per totes les dones solteres de 17 a 35 anys, va ser el més evident. 

A més la Sección Femenina també va exercir un gran control sobre el sistema educatiu. Les mestres de primària tenien que pertànyer a l’organització falangista; a l’educació secundària es va crear l’assignatura obligatòria de Hogar, destinada a formar a les dones en el seu paper de mares-esposes, finalment a la Universitat les poques alumnes que hi havia a les aules van haver d’estudiar l’assignatura de Formacion del ESpiritu Nacional.

No obstant, l’església Católica v ser la institució clau a l’hora de formar el model de dona defensat pel primer franquisme. Segons va afirmar Pio XII, s’havia de recristianitzar una societat que s’havia corromput durant el periode republicà i la guerra civil.

El millor exemple, va ser la supressió del matrimoni civil. De sobte molts homes i dones que s’havien unit en matrimoni civil van haver d’anar a l’esglesia a formalitzar el matrimoni canònic. No es tractava només d’una qüestió de principis, es tractava de no quedar exclosos del cobro dels subsidis familiars, i més endavant de les prestacions de la Seguretat Social.

El treball des del púlpit i organitzacions com Acción católica van convertir a moltes dones en elements esencials d’aquestes tasques de recristianització de la societat española. La tradicional influència de l’església en les dones es va veure reforçat per l’elevada taxa d’analfabetisme femení. El 1940 un 23% de les dones encara nos sabia ni llegir ni escriure.