mujer del mediterraneo: Di NO a la protección de los "valores tradicional...

mujer del mediterraneo: Di NO a la protección de los "valores tradicional...: DECLARACIÓN DE LAS ORGANIZACIONES FEMINISTAS Y DE LA MUJER FRENTE A LOS ESCASOS RESULTADOS  DE LA 56 ª REUNIÓN DE LA COMISIÓN DE LA ONU...

MONTSERRAT ROIG FRANSITORRA

Va néixer a Barcelona, filla de Tomàs Roig escriptor i advocat i Albina Fransitorra, defensora de les idees feministes.

Després de l’ institut es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual on va conèixer la seva gran amiga Maria Aurèlia Capmnay.

Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany

El 1966 va participar  a l’anomenada “caputxinada”, una sèrie d’actes reivindicatius que es van realitzar amb motiu de l’assemblea del Sindicat d’Estudiants de la UB.

Imatge d'arxiu, caputxi entran a la Universitat de Barcelona

El 1968 s’afilia al PSUC, on va conèixer Manuel Vázquez Montalban, amb el que es convertirien en grans amics.

Va treballar en diverses publicacions. El 1970 comença a treballar coma periodista per la revista Serra d’Or. Aquell mateix any abandona la militància del PSUC per que estava descontenta amb el funcionament intern del partit. Aquell mateix any va néixer el seu fill i es va separar del seu marit.

Va participar en la tancada d’intel·lectuals i artistes al monestir de Montserrat per protestar contra el “proceso de Burgos”.

Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportatges i articles periodístics, i presenta i dirigeix diversos programes de televisió.

El 1970 guanya el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen.  La seva segona novel·la, El temps de les cireres, guanya el premi Sant Jordi de 1976.

Presentació del llibre Els catalnas als camps nazis

El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or (1978). 

Publica L'agulla daurada, premi Nacional de Literatura Catalana (1986).  ¿Tiempo de mujer? (1980) y Mujeres en busca de un nuevo humanismo (1982).

 Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita per la condició de la dona. La literatura de Montserrat Roig és un exponent vigorós del moviment feminista de l’època, de l’esquerranisme social, polític i antifranquista, i de la Barcelona urbana. L’hora violeta és una de les seves novel·les  més conegudes.

El 1990 se li diagnostica un càncer, i mor un any més tard. Les seves obres s’han traduït a 11 idiomes.

"El feminisme és la lluita per aconseguir una nova identitat humana a partir del fet biològic d’haver nascut dona, es aconseguir, juntament amb els homes, una nova i superior categoria: la de persones”.

MONTSERRAT ROIG. El Feminismo.

BIBLIOGRAFIA 

• Ramona, adéu! (1972)
• El temps de les cireres (1977)
• L'hora violeta (1980)
• L'òpera quotidiana (1985)
• La veu melodiosa (1987)

• Els catalans als camps nazis (1977)
• L'agulla daurada (1985)
• L'autèntica història de Catalunya (1990)
• Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991)
• Un pensament de sal, un pessic de pebre : dietari obert (1992)

• Premio Víctor Català 1970 por Molta roba i poc sabó (Mucha ropa y poco jabón).
• Recull-David Puig i Llensa de narración 1970 por Aquella petita volta blava (Aquella pequeña bóveda azul).
• Premio Sant Jordi 1976 por El temps de les cireres (Tiempo de cerezas).
• Premio Crítica Serra d'Or de reportaje histórico 1978 por Els catalans als camps nazis (Los catalanes en los campos nazis).
• Premio de Literatura Catalana de la Generalidad de Cataluña 1986 por L'agulla daurada (La aguja dorada).

 Per saber-ne més:

Neus Català i Montserrat Roig, "Els catalans als camps nazis" (1977)

Mujeres extraordinarias, mujeres comprometidas

El llegat de Montserrat Roig a TV3:

 

25 de març torna MAD MEN !

Moderna de pueblo (http://modernadepueblo.com/)

Semblava que no arribaria mai aquest dia! però diumenge a la nit arranca la cinquena temporada de MAD MEN!

S'ha parlat molt del rol de les dones en aquesta sèrie americana. Masclista a més no poder, i la qüestió és:
és masclista perquè reflexa  fidelment la societat americana dels anys 60, o els guionistes són masclistes i deixen clara la seva postura davant del tema?... 

Protagonistes femenines Peggy Olson, Betty Draper i Joan Harris

La majoria opinen que és un reflex fidel de la realitat americana dels anys 60, i que les protagonistes femenines representen també la realitat de la dona en aquella societat.

Betty Draper (January Jones)

 Betty Draper representa el passat.
Criada segons una educació clàssica, li van ensenyar que el lloc de la dona era la cuina i que el seu deure era satisfer el marit. Però es van oblidar d'explicar-li que la realitat no era com la de les pel·lícules en technicolor i que els matrimonis no sempre son feliços.
Eternament deprimida, Betty Draper personifica la insatisfacció de la dona casada de classe mitja alta, no hi ha res que la satisfaci, i no acaba de trobar la felicitat en la seva perfecta vida de club de camp.

Joan Harris (Joan Holoway)

Joan Harris és el present.
És la dama de ferro, eternament cínica, que viu els excessos de la vida igual que els homes, però sense trencar la moralitat social.
Li està permès jugar, sense que es noti, i es la reina de l'ocult i els secrets, de la doble moral i de sortir-se amb la seva.

Té ànsies de poder i realització social, però accepta el seu lloc en els esquemes socials. Com a cap de les secretaries és la guardiana del decoro i les bones costums entre les noies del despatx, era que ella se les salti constantment.

Peggy Olson (Elisabeth Moss)

Peggy Olson és el futur.

Completament diferent a la Betty i la Joan, la Peggy té una cosa ben clara: una dona és igual que un home.

 

Per l'època aquest és un plantejament radical, i la porta contínuament a donar-se cops contra un mur de ciment. A base de talent  i coratge va guanyant-se el seu lloc en un món d'homes.

Per posar-se a nivell del altres ha de fer grans sacrificis, ja que segons la mentalitat de l'època era difícil valorar-la només pel seu intel·lecte.

Jo ho tinc clar, per mi la millor és la Peggy, i per tu?
 

Artemisia Gentileschi al Musée Maillol de Paris

Ara que arriba la setmana santa i algunes aprofitareu per fer un escapada, si aneu a Paris no puc deixar de recomanar-vos aquesta exposició:

ARTEMISIA, 
PODER, GLORIA I PASSIÓ D'UNA DONA PINTORA
14 març fins al 15 de juliol
Paris
http://www.museemaillol.com/

Artemisia Gentileschi, va néixer el 8 de juliol de 1593 a Roma, i va ser la primogènita del pintor barroc Orazio Gentileschi, natural de la Toscana. 
 Podria haver estat verge, esposa, religiosa o prostituta (que eren els rols atribuïts a les dones durant el segle XVI) però va decidir seguir els passos del seu pare i convertir-se en pintora. Pintora d’èxit.

Igual que Caravaggio, va ser una pintora d’èxit, amb fama a nivell europeu i tant nobles com reis compraven les seves obres, però la historia ha silenciat la seva fama i la seva obra es una gran desconeguda per nosaltres.
Només va ser una pintora excepcional, sinó que va tenir una vida totalment atípica a les dones de la seva època. 

Susana i els vells

Als 17 anys va signar el seu primer quadre Susanna i els vells, en el qual dos vells llencen mirades lascives a una adolescent nua visiblement avergonyida…
Mesos després de pintar aquesta obra va ser violada per Agostino Tassi, un pintor que ajudava els seu pare a decorar la casa del cardenal Scipione Borghese.  Tassi es va comprometre a casar-se amb Artemisia i conviure amb ella durant nou mesos. Però tot i així Orazio Gentileschi el va denunciar al papa Pau V, i tota Roma es va assabentar de la deshonra. No obstant, a Artemisia no li va importar i es va sotmetre a un procés públic que va durar uns mesos. La justícia li va donar la raó, i Tassi va ser condemnat a l’exili i a galeres pontifícies (tot i que no va complir la pena).

Judith decapitant Holofernes

Artemisia es va casar amb el florentí Pierantonio Stiattesi i van marchar a Florencia. Allà hi havia la cort del gran Duc de la Toscana, Cosme de Médicis. Allí va conèixer Miguel Angel Buonarotti i Galileo Galilei, i sota la seva protecció va entrar a la famosa Acadèmia de Dibuix. Així doncs, amb 23 anys va ser la primera dona que es va matricular en aquesta llegendària acadèmia.

La conversió de Magdalena

El 1617, Artemisia ja era mare de tres fills i pintora habitual dels Médicis. El seu marit es va endeutar i van haver de marxar de Florència. Van tornar a Roma, on van viure entre 1620 i 1626 en una cas “digna d’un gentilhome” segons cròniques de l’època. El 1622 el seu marit es acusat d’haver ferit a la cara un espanyol, i al cap de poc es separa d’ell. Llavors va marxar a viure a Vènecia, i després a Napols on entrarà al servei d’un admirador  de la seva obra, el virrei espanyol Fernando Enríquez Afán de Ribera, duc d’Alcalà.
A Nàpols obre els seu propi taller amb una dotzena d’ajudant i aprenents. I durant 20 anys forma als que seran els millors pintors de la seva època Cavallino, Spardaro, Guarino... la seva fama va creuar fronteres, i el rei Carles I d’Anglaterra va ordenar contractar-la, i va marxar a viure a Londres durant dos anys. El 1639 mor el seu pare, i les cròniques ens diuen que el funeral d’Orazio Gentileschi a Londres van estar a l’altura de Rafael i Miguel Angel.

Venus dormida

A diferencia del pintors de la seva època, Arteminisia no va pintar esglésies o capelles, sinó que va treballar per col·leccionistes privats com el duc de Módena, els Médicis, els D’Este, el Duc d’Amberes, banquers, nobles i prínceps europeus. Les seves cartes i les seves factures ens demostren que la seva firma era una de les més cotitzades del seu temps.

Naixement de Joan Bautista

La majoria de les seves obres són protagonitzades per figures femenines, moltes nues i plenes de força. Algunes desprenen erotisme, altres són intenses, impetuoses dramàtiques… no va pintar mai cap escena domèstica. La seva obra és un homenatge a dones valentes: músiques, pensadores i heroïnes bíbliques: Cleopatra, Diana, Galatea, Judith, Dalila, Betsabé…

Autorretrat

El 1649 va acabar el seu autoretrat més famós. “Artemisia va trencar totes les normes social. Va conquerir la glòria i la seva llibertat, amb talent i força creadora. Convertint-se així en una de les artistes més grans de tots els temps”.

Per saber-ne més coses:

Artemisia Gentileschi (wikipedia) 

http://mujerespintoras.blogspot.com.es/2008/01/artemisia-gentileschi-1593-1656.html

 Artemisia Gentileschi. Rauda Jamis. Ed. Circe, Barcelona, 1999.

Artemisia, passió extrema. Directora: Agnes Merlet. 1993.

Falten més Marujas i sobren Xaviers!

La Maruja, històrica dirigent veïnal rebutja la Medalla d'honor de Barcelona. Aquesta noticía no ha sortit al Telenotícies de TV3 però la xarxa en va plena!

L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va presidir l’acte d’entrega de les 25 Medalles d’Honor que atorga el consistori a entitats i persones que contribueixen a la construcció social de la ciutat.

Entre els guardonats hi havia la presidenta de l’associació FEM Paral·lel, i impulsora de la recuperació d’El Molino, Elvira Vázquez, el mossèn de la Parròquia Mare de Déu del Port, Josep Hortet, o Jordi Porta, expresident d’Òmnium Cultural, van ser algunes de les persones que van pujar a recollir el guardó municipal. Entre les entitats premiades hi ha l’institut dels Drets Humans de Catalunya o l’Associació dels Amics i Comerciants de la Rambla...

Però la que més va sorprendre l’audiència, va ser la intervenció de María Ruiz, que va ser premiada a proposta del seu districte. Més coneguda com "la Maruja", aquesta lluitadora incansable de Nou Barris és l’actual presidenta del Casal de Gent Gran de la Prosperitat des de la seva creació ara fa 8 anys. En ser cridada per recollir la Medalla d’Honor, "la Maruja" va aprofitar per explicar els motius de rebutjar la condecoració amb unes parules coherents amb la trajectòria:

"Agradezco enormemente a todo el que me ha propuesto para esta medalla tan importante, pero personalmente no la puedo aceptar de un gobierno que nos está recortando por lo que yo he luchado y lucharé siempre."

 Ni corta ni perezosa, la Maruja va deixar amb un pam de nas en Xavier Trias i la resta dels presents. I tot i que a les noticies ho van presentar com una anècdota, cal reconéixer el valor de la Maruja a l'hora de defensar les nostres idees.


ENS FALTEN MÉS MARUJAS I MENYS XAVIERS!!


Perdoneu, però algú ho havia de dir!


Si voleu saber més coses:
http://www.tercerainformacion.es/spip.php?article31361
http://www.elmundo.es/blogs/elmundo/ellas/2012/03/19/maruja-ruiz-martos.html

Els ulls també mengen

Avui m'he despertat amb una paraula al cap: Bento. Potser perquè fa dies vaig veure un reportatge sobre cultura culinària al Japó, o pel fet que darrerament dino amb el tupper a la feina.
L'origen del bento el trobem casi 900 anys endarrera, quan es va introduir la varietat d'arròs hoshi-ii a la gastronomia japonesa. Fa 400 anys es van començar a utilitzar caixes de fusta lacada per portar aquest arròs i altres aliments.
Amb el temps, el bento es va anar perfeccionant  i van apareixer els primees onigiris (boles d'arròs embolicats amb alga nori). Més endavant es van començar a portar els bento al teatre, al sortir de la feina o pels nens per portar els dinars al col·legi.

Però el bento té un altre sentit, a més del pràctic. I és el fet que les mares el preparen per les persones estimades. Per això no només inclou aliments, sinó que aquests es preparem amb molta cura i vigilant l'estètica, seguint els gustos de la persona a la qual va destinada. Els que han traspassat fronteres i han arribat a la nostra cultura són els bento infantils:

Quin nen no voldria menjar uns pollets d'arròs o uns xampinyons de nap amb aquesta pinta! I no només pels petits pels grans també hi ha moltes formes de preparar el bento, segons les preferències de cada persona:

En conec més d'un que no dubtaria a pegar-li queixalada!

Per fans incondicionals....

Amants de la natura....

"Granjero busca esposa"....

Potser m'hauré de preparar els tuppers amb una mica més de temps .... que ja ho diu sempre ma mare "els ulls també mengen"!!!

Emmeline Pankhurst

Emmeline Pankhurst (Mánchester, 1858 - Londres, 1928)

Va ser una de les fundadores del moviment sufragista britànic. I el seu nom està associat a la lluita pel dret de vot per les dones, en el període immediatament anterior a la primera guerra mundial.

Emmeline Pankhurst

Emmeline va néixer a Manchester, filla d’un home de negocis amb idees lliberals. Es va casar amb l’advocat Richard Marsden Pankhurst, el qual ja recolzava el moviment sufragista abans de conèixer-la, o va ser l’autor de la Lleida de la propietat de la dona casada (1870-1882).

Va fundar el 1892, la Lliga a Favor del Dret de Vot de la dona, i en aquella època, ella i el seu marit s’afilien al partit Laborista. La mort del seu marit no la va allunyar de la seva activitat reivindicativa, i el 1903 va fundar , juntament amb les seves filles, la Unió Política i Social de la Dona. Amb la intenció d’incorporar les obreres a la causa sufragista.

Emmeline amb les seves filles

Manifestació de l'associació WSPU

 Va ser un moviment reivindicatiu que tenia destacats membres com Annie Kenney, la “màrtir” del sufragisme britànic Emely Davison i la compositora Dama Ethel Smyth. 

Dama Ethel Smyth

Emely Davison

Annie Kenney

Es van anar endurint les accions, amb manifestacions al carrer. Cosa que va provocar la detenció en nombroses ocasions d’Emmeline Pankhurst, les seves filles i altres sufragistes. En molts casos acabaven amb condemnes de presó, vagues de fam, que van provocar alguna que altra mort. Com que pertanyia a la classe alta, no va patir les privacions que altres sufragistes a la presó, la van alimentar a la força durant una vaga de fam… mentre que a altres les deixaven morir…

Detenció d'Emmeline en una manifestació

El 6 d’agost de 1914 en vistes a la Primera Guerra mundial, va aturar la lluita sufragista, i va mobilitzar les sufragistes perquè  abandonessin la lluita. Al mateix temps que demanava la incorporació de les dones al mon laboral, ja que molts llocs de treballs d’homes a les fàbriques estaven lliures.

Emmeline en una manifestació

A l’acabar la guerra va tornar a demanar el vot per les dones emparant-se en el fet que s’havia concedit a les dones d’EEUU l’any 1920. Finalment el vot femení es va concedir el 1928, i al cap d’unes setmanes va morir a l’edat de 70 anys.

Curiositats: Per què el color lila s'associa als temes de gènere?

El color lila com a símbol de les dones, especialment de les seves reivindicacions, fa dècades que està arrelat en molts països.

Retrat d'Emmeline Pankhurts que es venia per recaptar fons per la lluita sufragista

La referència més fiable és la que indica que va ser instituït per l'organització britànica que un grup de dones, entre les quals hi havia Emmeline Pankhurst i les seves filles, va fundar per promoure el vot de les dones i reformes socials que milloressin la condició femenina (Women's Social and Political Unions, WSPU). Però no era només el lila, hi havia també el blanc i el verd com a símbols del moviment. Aquesta foto mostra els llaços de tres colors que es venien amb una foto d'Emmeline Pankhurst per recaptar fons per al moviment sufragista:

Segons algunes fonts, el color lila simbolitzava la sang reial que corria per les venes de tota sufragista (el moviment va sorgir en el Regne Unit); el blanc, la puresa en la vida privada i pública, i el verd, l'esperança i la primavera. Altres referències, però, diuen que el lila simbolitzava l'autorespecte i l'autoreverència.

Sigui com sigui, però, el lila és el color que ha triomfat i que trobem representat en més llocs com a símbol de les dones i les seves reivindicacions.

si us agradaden les pel·lícules us recomano Sufragistes dirigida per Sarah Gavron que parla sobre el naixement del sufragisme a Anglaterra i la lluita de les dones, principalment obreres que van arriscar-se a perdre casa, fills i fins i tot la vida per aconseguir la igualtat.

La Pepa Maca!

Avui és Sant Josep, i a part de felicitar els Joseps, les Josefines i tota la colla vull felicitat la Pepeta Agramunt Costa, coneguda popularment com la Pepa Maca!

Quantes vegades tan dit "sembles la Pepa Maca!" i t'has ofès!!! ai, ai  que equivocada que estaves!! Hauríem d'estar orgulloses que algú ens digués això, per què?

• Pepeta Agramunt Costa (Barcelona 1900- Mataró1971) va ser una feminista i sindicalista catalana.
• Va ser treballadora tèxtil a la Fàbrica Can Miguell de Mataró
• Va liderar la vaga dels "quinze duros" en època franquista per aconseguir la millora salarial de les treballadores de la fàbrica.
• Va lluitar pacíficament per aconseguir una millora dels drets de les dones i de les treballadores.

 L'any 2010 es va inaugurar a Mataró un plaça commemorativa. 

 

 

Així que ja ho saps, enguany celebrem el Bicentenari de la Pepa (la constitució), la Pepa Maca (feminista i sindicalista) i la Pepa/Josefina (la tieta, padrina ... que tots tenim a la família!).

Dilma Rousseff , guanya un premi per treballar en favor de la igualtat de gènere.

Succeeix a Luiz Inácio Lula da Silva en la presidència del Brasil. I tot i que va arribar a l'ombra d'aquest gran mite, poc a poc s'ha anat guanyant  el respecte i l'admiració del seu poble, i la resta del món.

Dilma Rousseff Presidenta de Brasil

És una dona de tarannà tranquil i silenciós, parla poc  i es deixa veure poc. Presumeix poc del seu passat d'ex guerrillera, ex pressa i ex torturada per la dictadura militar. Però ha captivat a tots amb els resultats que la seva gestió  està aconseguint.

No es felicita per la millora de la sanitat, sinó que s'indigna en públic quan s'assabenta que  hi ha hospitals  que tenen màquines per fer mamografies guardades  per falta de tècnics. I mentres tant les dones segueixen sense poder fer un diagnòstic preventiu.
El primer any de mandat va expulsar sis ministres per corruptes, i així exemplificar la seva política de lluita eficaç i transparent.
Poc a poc, es van veien els resultats de la seva gestió, arreu del país.

El Congrés li acaba d'atorgar el Premi Bertha Lutz, per als qui treballen en favor de la igualtat de gènere. En el discurs que va oferir en l'entrega va dir: "Estic convençuda que el segle XXI serà el segle de la dona". Tot i que també va afirmar que la lluita pels drets de la dona cal complementar-la amb la recerca de la igualtat racial i moltes altres igualtats.

El síndrome de la Superwoman

En l'àmbit científic de la Sociologia el SINDROME DE LA SUPERWOMAN s'ha utilitzat per descriure a la dona occidental que s'esforça per asumir múltiples rols: professional, estudiant, mare, esposa, mestressa de casa, dona atractiva... i aconseguir nivells de perfecció en tots.

Marjorie Hansen Shaevitz,  Directora de Institute for Family Work and Relationships, en La Jolla (USA) és la inspirada creadora d'aquesta terminologia i autora d'un llibre amb el mateix títol.

Si en voleu saber més coses no deixeu de llegir el següent article:
http://www.womenalia.com/noticias/categoria/mujer/10502-sindrome-de-superwoman-claves-para-no-caer-en-la-trampa

No et deixis domesticar!

 
“No et deixis domesticar”, li va dir un dia el seu pare, i Teresa Pàmies va convertir el consell d'aquell adobat comunista en la llei que va regir la seva vida. Va fer bandera de la seva llibertat individual, com a dona, com a esposa i com a militant, fins i tot sota les estrictes pautes del partit. Pàmies, dona no sotmesa, discreta, intel•ligent, ha mort a Granada, a la casa del seu fill Antonio, als 93 anys d'edat, deixant enrere una vida de permanent inquietud, d'activa rebel•lia, d'adaptació als temps i, per sobre de tot, de coherència amb la seva forma de pensar.


Article publicat a "Dones Digital"
Per M. Eugenia Ibáñez.

Solo en una ocasión hablé con Teresa Pàmies, fue en verano del 2008, para la revista Dones, tras la publicación de su última obra, Informe al difunt (La Campana), un libro de apenas cien páginas, despedida del esposo perdido, Gregorio López Raimundo, y última ocasión para hacerle llegar los postreros reproches y palabras de amor tras su larga enfermedad. La entrevisté en su domicilio, un sencillísimo piso de la calle de Casanova de Barcelona, frente al mercado del Ninot, cuyas paredes estaban cubiertas con cuadros, dibujos y fotografías que recreaban la película de su vida. En el rincón de una pequeña sala, donde Teresa pasaba las horas, estaba el sillón donde López Raimundo solía sentarse y donde permaneció postrado los últimos meses de su vida.

Teresa Pàmies en un míting a la Monumental a l'any 1939

Vaig parlar amb Teresa durant gairebé dues hores i ja al carrer vaig pensar que serà difícil entrevistar a una altra persona que em deixi la impressió que aquella dona m'havia causat. Avui ratifico aquella sensació i lamento profundament no haver intentat una nova xerrada, ja no amb objectiu periodístic, sinó pel pur egoisme d'escoltar a un dels últims testimonis vius de la nostra història més recent, capaç d'explicar amb lucidesa que les idees han d'adaptar-se als temps, però mai sotmetre's als vaivens de l'oportunisme polític del moment.

El fanatisme d'esquerres Al llarg de l'entrevista, sense presses, interessant-se fins i tot pel treball de la periodista, l'escriptora va analitzar amb serenitat l'evolució dels últims anys de la seva producció literària que va jutjar “més serena que en èpoques anteriors”, alliberada ja de “la nostàlgia i el protagonisme de les coses passades i amb un contingut molt més crític”. Em va reconèixer que seria incapaç d'escriure ara  Quan érem capitans, “pel seu excés d'utopia i lírica” i va afirmar que el comunisme era “un projecte inacabat”, encara que va acceptar amb un somriure haver descobert que el marxisme mai va estar en possessió de la veritat. Després de tota una vida de militància, s'havia donat de baixa del PSUC quan aquest es va submergir en Iniciativa per Catalunya (IC), i des de llavors no militava en cap partit. Va tocar de reüll temes polítics i va reconèixer que un dels fenòmens negatius dels polítics professionals era viure al marge de la realitat quotidiana de la gent, i es va mostrar especialment molesta davant el victimisme de la política catalana: “Hem de ser l'únic país del món que es planteja cada dia d'on venim, on anem i el poc que ens volen”. Pàmies no va refusar ficar-se en fanguers ideològics i va criticar el que va denominar  “fanatisme d'esquerres” postura que, en la seva opinió, impedeix que s'aclareixin totes les barbaritats comeses durant la guerra civil: “Si cal recuperar la memòria històrica caldrà recordar també a la gent que va ser afusellada a la carretera de l'Arrabassada només pel fet d'anar a missa”. Els valors del feminisme De conversa llarga, concreta, precisa, Pàmies es va mostrar satisfeta per la cada vegada més freqüent presència de la dona en tots els sectors de la societat, però amb matisos: “No utilitzem en la forma deguda la llibertat i els drets assolits; sembla que l'objectiu de la dona d'avui és comportar-se igual que els homes, amb  autoritarisme i afany de poder, perquè aquesta frase tan utilitzada de no em baixo els pantalons em sembla profundament reaccionària”. Els valors feministes que defensava l'autora eren els que Virginia Woolf va exposar en el seu llibre Tres guineas, derivats de la seva condició de mare, l'antiviolencia, la capacitat per escoltar, moderar, rectificar i administrar. En acabar l'entrevista, Teresa Pàmies em va acompanyar fins a la porta de sortida i va atendre la curiositat que em frenava davant fotografies de personatges i situacions que jo solament havia vist en llibres d'història i en alguna exposició. Em va explicar amb paciència aquelles imatges i em va acomiadar amb un amable “Torni vostè quan vulgui”. No sap quant lamento, Teresa, no haver atès aquella invitació. Descansa en pau. Perfil biogràfic Periodistes en temps difícils: Teresa Pàmies

Mafalda fa 50 anys

Mafalda és el personatge creat per dibuixant Quino, i de la que es van publicar vinyetes entre 1964 i 1973.
Entranyable, divertida, preocupada per la humanitat i la pau mundial, Mafalda ens ha fet riure i reflexionar durant 50 anys!

Aquesta vinyeta es va publicar al diari italià La Repubblica, i va referència a la resposta d'una opositora de Berlusconi a un dels habituals atacs masclistes d'"il cavalieri":

La transició i la democratització de la dona

El final de la Dictadura i la tornada al sistema democràtic van significar l’eclosió del moviement feminista i la ràpida consecució dels avenços jurídics que van col·locar a la dona espanyola a un nivell similar a la de la resta del món occidental.

Aprofitant la celebració de l’Any Internacional de la Dona, convocat per l’ONU, poc mesos després  de la mort del dictador el moviment feminista va sortir a la llum pública. El desembre de 1975 es va celebrar a Madrid les Primeras Jornadas por la Liberación de la Mujer, a les que seguiran el 1976 les Primeres Jornades catalanes de la Dona.

Aviat es va veure que aquest feminisme que naixia després del silenci de la Dictadura tenia bàsicament dos tipus d’associacions: seccions femenines dels partits d’esquerra i grups autònoms feministes entre els que destacava el Colectivo Feminista de l’escriptora i advocada Lidia Falcón.

Pocs mesos abans de la mort del dictador s’havia produït un canvi jurídic important, l’abolició del Codi Civil dels articles que consagraven el paper de l’home com a cap de família i que impedien a la dona casada disposar lliurement dels seus bens anteriors al matrimoni, acceptar herències, firmar contractes o participar en un judici.

Els avenços en el terreny dels drets de la dona van ser ràpids i es van desenvolupar paral·lelament als avenços del procés democràtic de la transició.

El maig de 1978 l’adulteri i l’amistançament deixaven de ser delicte i l’octubre del mateix any es despenalitzava l’expedició d’anticonceptius.

El procés de canvi es consagrava amb l’aprovació de la Constitució el desembre del mateix. L’article 14 de la Carta Magna:

“los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna por razon de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social”

El moviment feminista va centrar el seus esforços en aconseguir una llei del divorci amplia i progressista i una regulació que deixés la interrupció de l’embaràs segons la voluntat de les dones.

El divorci, l’avortament i les campanyes per popularitzar l’ús del preservatiu van ser temes que van provocar grans polèmiques en les que l’església catòlica i les forces polítiques més pròximes a aquesta mentalitat van lluitar per que no hi hagués canvis en la legislació.

Taula informativa 1976

El millor exemple va ser el debat de la llei del divorci, element clau en la ruptura interna en el partit governant de centre-dreta, la Unión del Centro Democràtico de Suàrez. La negativa eclesiàstica a qualsevol canvi va portar a l’enfrontament intern entre els sectors progressistes i democristians de la UCD. Finalment, amb el suport de totes les forces de l’esquerra es va aprovar la Llei del divorci de 1981.

Després de la victòria absoluta del PSOE el 1982, les Corts van abordar l’altra gran reivindicació feminista, la interrupció voluntària de l’embaràs i la polèmica llei de l’avortament.

Tot i que el govern socialista va presentar un projecte de llei moderat, que va aixecar moltes crítiques en els mitjans feministes, el debat va ser agre i polèmic. L’església catòlica no va dubtar en qualificar la llei com una gravíssima violació de l’ordre moral. Aprovada el 1983, el Grupo Popular va interposar un recurs previ de inconstitucionalitat que no va ser resolt fins dos anys més tard.

Manifestació a favor de l'avortament lliure, Madrid 1983

La polèmica de l’avortament, va seguir essent un tema que separava radical a les organitzacions feministes d’opinió conservadora. No obstant, a aquestes alçades el moviment feminista havia començat clarament a perdre força. El fet d’aconseguir total o parcialment les seves reivindicacions va fer que perdés força. Aquest fenomen no sol es pot apreciarà Espanya sinó a la resta del món occidental.

Això no vol dir que s’hagi aconseguit la igualtat entre sexes. Tot i que la dona s’ha anat incorporant de forma creixent al treball i que hi hagi més dones que homes en el sistema educatiu, continua existint elements de desigualtat que segueixen alimentant la polèmica pública.

Espanya segueix essent un país amb una petita població activa femenina si es compara amb altres països del nostre voltant, la desigualtat salarial segueix sent la norma en molts sectors de l’economia i la representació femenina en els llocs de direcció d’empreses i alts executius segueixen sent una minoria. Tot i amb això, el els primers anys del segle XXI, hi ha hagut un tema que per la seva gravetat social a superat a tots els anteriors: la violència de gènere. 

La victòria del PSOE el 2004 va portar tot una sèrie de reformes. Per primera vegada a la historia del país hi havia una vicepresidenta del govern i s’ha establert la paritat en el número de ministres que componen el poder executiu. La reforma del Codi Civil, en l’anomenada llei del Divorci Express, en  la que es volia accelerar els terminis per avançar i solucionar el divorci d’una manera equilibrada, i va acabar afavorint a l’home, i va plantejar nous problemes sobre la custodia dels fills.

No obstant, la gran fita legislativa d’aquest govern va ser la llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere que va ser aprovada l’octubre de 2004.

Després de l’èxit del Partit Popular a les generals de 2011, veurem com evolucionen o involucionen aquestes reformes. De moment, les  aplicacions i millores que s’havien fet a la llei de l’avortament, s’han derogat, i hem tornat a la llei de 1985 amb reserves... haurem d’estar a l’aguait sobre quins drets de la dona volen anar retallant.