Sufragistes i Feministes

 El feminisme espanyol com a moviment social va tenir menys repercusió que en la majoria dels països desenvolupats europeus.

Sempre va estar més centrar en les reivindicacions de caire social, com el dret a l’educació i al treball, que a demandes d’igualtat política.

Mai va adoptar l’acció directa violenta com a estratègia de combat ni va arribar a graus destacats de militància. En conseqüència, la ressonància social de les feministes españoles va ser bastant reduïda. Es pot afirmar que el feminisme Español no va arribar mai a tenir un desenvolupament autònom i propi. La “qüestió de la dona” mai va ser un tema protagonista en el debat polític del primer terç dels segle XX, i tot sovint va queda immers en el conflicte més general entre dretes i esquerres.

A principis del segle XX, les úniques organitzacions femenistes que trobem estan formades per les dones de classe alta, fortament impregnades pel catolicisme. Associacions com el Centro Ibero-Americano de Cultura Popular Femenina, la Lliga Patriòtica de Dames,  vinculada a la Lliga Regionalista, es van fundar el 1906, i defenien un model de dona bastant allunyat de les sufragistes britàniques. No buscaven la consecució de la igualtat de drets ni tampoc defensaven el sufragi femení. El que buscaven era el reconeixement de la dona com a col·laboradora, des de la seva funció domèstica.

Dolors Monserdà

Carmen de Burgos

Els debats sobre la reforma electoral a les Corts, pràcticament no van fer referència a la qüestió del vot femení. Molt pocs diputats van recolzar el sufragi per les dones, lo pitjor era que l’internés per aquesta qüestió a la premsa també va ser mínim. Els articles de Carmen de Burgos a El Heraldo de Madrid o les de Dolors Monserdà en diverses publicacions catalanistes són una excepció en un ambient general de desinterès.

Margarita Nelken

El 1912 va néixer l’Agrupación Femenina Socialista. El desenvolupament del feminisme en el moviment socialista va ser lent. Margarita Nelken, una de les més destacades socialistes, es queixava tot sovint de la passivitat de les dones agrupades al PSOE i del desinterès amb el que molts militants i fins i tots els dirigents tractaven la qüestió femenina. Tampoc l’anarcosindicalisme va donar lloc a cap organització feminista poderosa.

Teresa Claramunt

 El cas de Teresa Claramunt, obrera tèxtil i militant anarcosindicalista, constitueix l’excepció de la regla.

 El feminisme d’inspiració catòlica va tenir com a principal representa a Maria de Echarri. Concejal a l’Ajuntament de Madrid i Inspectora de treball del Instituto de Reformar Sociales, des d’una perspectiva de feminisme catòlic, va adoptar algunes mesures de millora laboral per les obreres. Entre les quals destaca l’anomenada “ley de la silla” de 1912, que obligava als empresaris a proporcionar una cadira a totes les dones que treballaven tan en la industria com en el comerç. Echarri, constitueix el millor exemple de sindicalisme catòlic creat a l’època per millorar la situació de les treballadores i a l’hora tenir-les apartades del sindicalisme revolucionari.

Ley de la silla, 1912

Poc a poc van anar sorgint en els medis femenins conservadors, un creixent preocupació i mobilització al voltant de la situació de la dona. El Pensamiento Femenino, en el que va participar Benita Asas Manterola i La voz de la Mujer, son un bon exemple d’aquesta creixent mobilització.